Mistral (1930)

Tria J.M. CasasúsComença l’any del centenari de Mistral, nat el dia de la Mare de Déu de Setembre del 1830. Si Lleó Tolstoi assumeix modernament el patriarcat oriental de les lletres, Frederic Mistral és el nostre patriarca d’Occident. Rares vegades el geni s’incorpora al seny; més aviat és una flama excèntrica que il·lumina de biaix l’home que la lluu. En Frederic Mistral el geni és tan familiar, tan local, que s’encarna perfectament en l’home i crepita en la llar del seny. Per això la seva obra plau indistintament als doctes i als senzills i assoleix, sense minva de la seva perfecció literària, universal popularitat. La pura amor filial -el desig d’ésser comprès per una mare senzilla- el dugué, més que a l’amor de la llengua materna -que ja tenia- a conrear-la amb totes les seves exigències i tota la confiança de la seva robusta i delicada espiritualitat. I en ell s’operà, una vegada més en la història, el miracle del verb. Un home -per migrat que sigui- val una llengua. Mistral creà i glorificà per a ell i per a la seva mare i per al seu poble i per al món sencer, la seva dolça llengua natal. Somorta abans d’ell, decaiguda després, li bastaria el moment àlgid de la producció mistralenca per a ésser immortal. Però un geni com Mistral justifica, més que molts d’altres, les prerrogatives de tota llengua. Fent vida patriarcal en el mas o en la petita vila, Mistral elevà la seva llengua familiar i literària a la categoria d’excelsa producció terral. En ell és evident el dret natural que té tota llengua a ésser respectada, com ho ha d’ésser l’home que la parla d’infant. Les finors literàries d’un Barrès -de les quals parlava amb tan justa percepció el nostre Puig i Ferreter-, la retòrica opulència d’un d’Annunzio, no saben encomanar a la llengua aquella tebior divina que la fa gairebé sagrada com el pa de Déu. De tan artificial com esdevé en llurs mans d’artífexs, costa de veure-la com un democràtic dret natural de lletrats i d’illetrats, de pobres i de rics, d’imperialistes i de provincials. I certament, la llengua de Mistral és verb familiar, flameig d’amor, fogar d’humanisme, glòria de tot el llinatge; no instrumental i tintures de tocador i calitja d’imperial predomini. L’una, amb tot ço que involucra, és pacífica i fecunda radiació familiar; l’altra, amb tot ço que tanca, és agressiva i negativa radiació estatal. L’una és rica d’eficàcies en tots els ordres; l’Església, gran discernidora d’esperits, d’altra no espera, com d’ella, l’evangelització efectivament catòlica. Mistral cantava com un pagès al tros, i en ell tot revisqué: Provença, Llatinitat, Humanitat. Com un avet de Nadal es constel·là de llumetes. Arbre de vida, en les seves branques nia l’ocellada.