El mite de l'Agència Tributària espanyola

L'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) ha estat tradicionalment considerada un exemple d'administració molt eficaç en les seves tasques de gestió, inspecció i recaptació dels principals impostos: IRPF, impost de societats, IVA i impostos especials. Aquesta eficàcia es deriva, en gran part, del fet de disposar d'un sistema informàtic molt potent, que va ser pioner a nivell internacional i que permet un control molt exhaustiu de les persones i empreses que són dins del sistema i en relació a la informació que hi consta.

De fet, l'AEAT exerceix una pressió molt forta sobre els contribuents gràcies a la informació que té sota control informàtic. Amb simples creuaments de bases de dades es detecten de manera automàtica una gran quantitat d'infraccions. Ara bé, el problema es troba tant en les persones o empreses que no són dins del sistema informàtic com en la informació que no hi és. En aquests casos el control és molt més baix, perquè detectar frau per la via informàtica és molt fàcil i còmode, la qual cosa fa que no hi hagi incentiu a buscar el que no es declara i queda fora. De fet només cal veure les estadístiques d'economia submergida, que ens indiquen que Espanya és un dels països on hi ha més frau fiscal. Les últimes dades corresponents a l'any 2012 mostren que l'economia submergida va assolir a Espanya 201.300 milions d'euros, cosa que suposa el 19,2% del PIB (Visa Europe: Estudio paneuropeo sobre la economía sumergida 2012 ). És a dir, pràcticament una cinquena part de tota l'activitat que es fa a Espanya s'escapa al control de l'AEAT. Però, a més a més, cal afegir-hi totes les bases imposables que són fora del territori espanyol i de les quals l'AEAT no té informació. L'amnistia fiscal pretenia fer aflorar aquests patrimonis, però el resultat no va ser, ni de bon tros, l'esperat. Així doncs, aquestes simples dades posen en entredit el mite de l'eficàcia en la gestió tributària de l'AEAT.

Les causes que poden explicar aquest fenomen són diverses. Primer, la manera de treballar de l'AEAT en si, que fa que el control i la inspecció es facin fonamentalment a partir del sistema informàtic. Segon, la dotació de personal. Un estudi de la Comissió Europea mostra que el nombre d'empleats a les administracions tributàries d'Itàlia, Espanya i Estònia és molt reduït en termes relatius. Per tant, el problema pot venir més d'una falta de dotació de mitjans humans que no pas de la formació i qualificació del personal que hi treballa. Tercer, està contrastat que l'augment dels tipus impositius incentiva el frau fiscal en la mesura que és més rendible ocultar i no declarar bases imposables, perquè per a l'infractor, l'estalvi en cas de no ser inspeccionat és més elevat. Quart i molt important, la poca moral fiscal que hi ha a Espanya. Aquest és un fet que contrasta molt amb la mentalitat anglosaxona: a Espanya no està mal vista l'evasió d'impostos. De fet, és un fenomen molt generalitzat. És cert que la cultura fiscal es forma lentament, i que Espanya no es va dotar d'un sistema tributari modern fins a la democràcia, però aquest és un aspecte que cal millorar.

Vistes les possibles causes, la qüestió és: si Catalunya pogués legislar, gestionar, inspeccionar i recaptar tots els tributs generats al seu territori, ¿augmentaria el frau fiscal? ¿Seria més ineficient? La resposta és clara. Depèn de com es configuri l'agència catalana i de la interrelació amb l'agència estatal i amb les d'altres països. En aquest sentit, seria totalment desitjable que hi hagués una plena interconnexió informàtica de les bases de dades que evités una pèrdua d'informació i de control tributari, però alhora convindria reforçar el descobriment d'incompliments tributaris que estan fora del sistema informàtic. També és del tot necessari dotar l'administració catalana dels recursos humans suficients tant en termes quantitatius com en formació. Com més personal tingui l'administració tributària, més probabilitat d'inspecció i, per tant, menys probabilitat d'evasió fiscal. Un altre aspecte altament rellevant és que des del govern autonòmic s'haurà de fer una tasca de pedagogia i educació a la ciutadania per millorar el nivell de moral fiscal que tenim. En aquest sentit, resulta crucial que els ciutadans sàpiguen també qui, com i en què es gasten els ingressos que aporten en forma d'impostos. I, finalment, cal pensar que tenir una Hisenda pròpia suposa una oportunitat per dissenyar una administració tributària eficient i eficaç, que no actuï tant des d'una posició de supremacia en la relació amb els ciutadans com amb una actitud d'acompanyament. Els ciutadans hem de pagar impostos, però cal que el fet de pagar-los no signifiqui un sobrecost excessiu.