Quan els mitjans no informen
Se'n recorda de la ministra italiana de Treball que va plorar mentre presentava els "ajustos" (bonic eufemisme per parlar de retallades)? Doncs bé, la gent d'El Mundo Today, dedicats al noble art d'agafar l'actualitat real i inventar-se'n una que ho podria ser perfectament, van penjar al Twitter la següent notícia falsa: "Un portaveu de Vodafone es posa a plorar mentre explica les noves tarifes". Un dels que se la va creure va ser el mític Toni Cantó, actor reconvertit en diputat del mític partit nacionalista espanyol radical anomenat UPyD, que va repiular-la afegint-hi: "Al·lucinant!!" Però no, aquest no és un article de crítica a Cantó. Qui més, qui menys ens hem cregut alguna notícia inventada o un anunci viral o hem sortit al carrer amb un exemplar d'El Mundo com a bandera exigint la veritat de l'11-M (que, per cert, sobre això tinc una pregunta a fer: Chanquete encara no ha explicat on era l'11-M, amaga alguna cosa?).
La reflexió va sobre que cada cop tenim més informació, més ràpida, més concisa, amb menys detall, feta més de pressa i, per tant, amb menys garanties. Consumim titulars a una velocitat Vettel i, sense temps de pair-los, ja ens en serveixen més. I la roda no s'atura mai. Però els mitjans cada cop oferim més notícies i menys informació. És el cas de la cooperativa de l'Aldea. Durant tres dies vam connectar en directe amb el poble i vam entrevistar afectats. Dèiem el que passava, però no vam explicar per què passava. En un món on les notícies són gratis, jo estic disposat a pagar perquè m'expliquin el que succeeix i per què succeeix. En paper o en digital, però que m'ho expliquin. I aquest és l'únic futur possible per als mitjans de pagament, oferir un servei que sembla tan senzill, però que cada cop més tendim a no oferir. Sí, jo ja sé que la Terra és rodona, però vull saber per què i per què és impossible que sigui plana. Miri, raret que sóc.
