L’altre model del Manchester City

El viatjat periodista Jordi Robirosa comenta que, quan es pregunta per la possibilitat d’entrevistar un esportista als departaments de premsa dels clubs professionals, la resposta de la majoria dels del nostre entorn és “No”; als Estats Units, en canvi, és “Parlem-ne”. Malgrat que pugui restar encara un pòsit de la funció original d’aquestes àrees, la de fluïdificar la relació entre una entitat i els informadors, en el context actual el principal objectiu és un altre: controlar el discurs, intentar que les notícies que apareguin sobre una institució es desviïn poc o gens de la versió que més li interessa. Evidentment, és missió del periodista salvaguardar l’honestedat davant d’aquestes intencions.

El crític televisiu del Telegraph, Alan Tyers, va exposar la via anglosaxona d’escampar una determinada narrativa quan va analitzar All or nothing, la sèrie documental coproduïda per Mediapro i distribuïda per Amazon Prime, que mostra escenes del vestidor del Manchester City inabastables per a mitjans tradicionals. Tyers afirma que el club citizen no va censurar l’editatge final però que tenia el dret de vetar imatges que poguessin ser “comercialment o legalment sensibles”. Així, sota l’aparença d’un producte innovador que capta l’atenció del consumidor perquè penetra on l’aficionat ras no pot, es difon un exercici gens independent de comunicació corporativa. “Els clubs busquen parlar directament als fans -escriu Tyers-, sense l’impediment d’un intermediari que potser no lliura el missatge que volen. Cada cop més, el públic prefereix l’accés més que no pas que el club sigui vigilat pels mitjans. Acusar periodistes de ser titelles a sou d’algun interès ha estat una estratègia guanyadora per als polítics; i, com a la política, la gent s’adhereix al futbol emocionalment, no intel·lectualment”. “Com a peça periodística és covarda”, afegia Simon Hattenstone al Guardian. “No s’afronta el fet que tota l’alegria que el City ha donat als seguidors ha estat comprada o que el club és propietat de la família reial d’un país amb un dubtós respecte als drets humans”.

Aquí, fins avui i a diferència del que ha aconseguit el City, els mitjans oficials dels clubs no han superat els convencionals com a eines d’informació sobre l’equip. En lloc de construir projectes ambiciosos a través dels quals el discurs corporatiu es converteixi en referència, encara s’estila la reacció, negativa o positiva, segons el que es veu publicat. Dilluns, el Barça va anunciar la creació de Barça Studios, una plataforma que concentrarà la producció audiovisual de l’entitat. Falta saber si la iniciativa implica un gir fonamental en el concepte i la política de comunicació: de moment, Piqué fa filmar els seus companys al vestidor per a un producte inspirat en el del City.

Més continguts de