Publicitat
Publicitat

La moderació real

RADICALS. Totes les masses piquen. Ni tanto ni tan calvo. In medio virtus. Tothom té una cita a punt per glossar la temprança dels esperits. La moderació ha estat un valor apreciat en totes les cultures i és aplicable a totes les activitats humanes. En política, però, la moderació sovint es confon amb la centralitat, de tal manera que una eina del temperament esdevé un recurs tàctic o un fals posicionament ideològic. És una confusió maligna, sobretot perquè la centralitat és un concepte relatiu i mal·leable. Als polítics ecologistes se’ls considerava radicals fa només unes dècades; avui dia, cap polític amb cara i ulls pot renunciar a un discurs mediambiental. En el mateix període de temps, l’independentisme català ha passat de la perifèria al centre i els hereus del PSUC han visitat l’ostracisme abans d’obtenir el poder a Barcelona. Es tracta de lluites d’idees i de valors; però la moderació és una qüestió de temperament i, com a tal, té dret a ser transversal. La podem reivindicar sempre, com a mètode, com a manera d’aproximar-se a la realitat, encara que ens porti a conclusions oposades. Dos moderats no tenen per què coincidir; és més, poden enfrontar-se amb tota la força de les seves conviccions diverses. Però la moderació comuna els obligarà a escoltar l’altre, respectar el seu criteri i buscar, en allò que sigui possible, punts de trobada. Si no hi són, quedarà el recurs suprem de la democràcia.

EQUIDISTANTS. Si analitzem el debat sobre el futur polític de Catalunya, o sobre la vigència de la Constitució de 1978 a Espanya, trobarem un nombre significatiu de persones que es proclamen moderades només perquè busquen, de forma persistent, l’equidistància entre els sectors en conflicte. No hi ha res que complagui més aquests falsos moderats que rebre crítiques simètriques d’un extrem i de l’altre. Es presenten davant l’opinió pública com a excepcions lúcides en una societat encegada per la polarització. Però això sovint és una tàctica de desgast -de desgast dels altres- i una pura exhibició de cintura, darrere de la qual no hi ha cap idea original, cap audàcia, cap convicció sincera. Per acabar-ho d’adobar, sovint aquesta equidistància no s’acompanya d’una moderació en les formes, sinó que es revesteix de supèrbia i de victimisme. De moderats, diguem-ho clar, n’hi ha a totes bandes. I de radicals també. Fins i tot en el centre exacte del terreny de joc.

ABSENTS. En la discussió sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, hi ha moderats que defensen el sí, i d’altres -massa pocs, per desgràcia- disposats a defensar el no. ¿Es pot ser moderat defensant apostes polítiques radicals? I tant que es pot. I és un acte de coratge, i de sinceritat, fer-ho assumint-ne els possibles costos, renunciant a l’equidistància i al càlcul electoral. Els que camuflen el seu punt de vista davant d’una qüestió tan real com és el plet català, els que caricaturitzen el debat com una confrontació entre radicals, no fan un exercici de moderació, sinó d’absentisme. En política, les conviccions són tan importants com la temprança amb la qual s’expressen.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT