El món contra Síria

GUERRA. La Huda i l’Aiman es van conèixer l’any 2013 a la fàbrica de medicaments on treballaven en un poblet al nord d’Alep, i es van casar. Vivien sota bombardejos. Amb les famílies dividides perquè uns havien quedat sota control del règim i els altres sota control de l’oposició. A finals d’aquell any va arribar el Daeix. Els medicaments es van convertir en una mercaderia més per finançar el seu terror i la Huda i l’Aiman van fugir a Turquia, on va néixer el seu fill. Però ells volien viure a Síria, així que quan l’Estat Islàmic es va retirar del nord d’Alep van tornar a casa. Encara els faltava veure l’arribada de l’aviació russa i les morts per bombes de fragmentació.

A finals de gener del 2016, després d’haver patit els atacs de pràcticament tots els fronts en conflicte a Síria, finalment, van travessar d’amagat la frontera amb Turquia. Aquest cop, definitivament. Van pagar 500 dòlars per adult i 250 pel nen. “Vam travessar amb molt de fred. Com que portàvem el nen a coll vam abandonar les maletes. Sentíem que no podíem. Vam haver d’escalar. La meva dona i jo ploràvem pel fred i per la por de l’exèrcit turc i els seus drons de vigilància. El nen tremolava”. La història l’explicava l’Aiman fa un parell de mesos a Ripollet, perquè la Huda encara no en vol parlar. Són dels pocs refugiats sirians que han arribat a Catalunya.

DISTÀNCIA. El món va sacrificar Síria el 2013. El mateix any que la Huda i l’Aiman es van conèixer. Va ser a finals de l’estiu, quan Barack Obama va sortir a reconèixer que l’atac amb armes químiques de Baixar al-Assad contra el seu poble quedaria impune. Occident encara estava sota els efectes de l’Iraq, de la irrupció d’una nova violència a casa seva, per la vergonya de les mentides que van justificar aquella guerra, i la incapacitat de saber destriar quina de totes les oposicions al règim era la que més li convenia (malgrat que no n’hi havia cap, entre tanta divisió, capaç d’aglutinar la lluita contra el règim). La distància amb el Pròxim Orient es va fer enorme. Les revoltes àrabs es van voler convertir en un error d’interpretació. I així, el miler de persones, entre elles centenars de nens, que van morir pel gas sarín del règim sirià a Guta, prop de Damasc, van passar de línia vermella a crim de guerra sense càstig.

En aquell moment, Occident va decidir que, a partir d’ara, s’ho miraria des de la barrera, escenificant operacions militars des de l’aire contra objectius concrets i consagrant l’entrada triomfal de Rússia al cor de les negociacions polítiques i com a poder militar capaç de decidir el conflicte en favor d’Al-Assad.

Amb el Daeix escapçat territorialment, hem tornat a sacrificar Síria, novament, quan hem abandonat el poble kurd a la seva sort després d’utilitzar-los com a línia de front contra l’Estat Islàmic.

IMPUNITAT. Síria és la guerra que hem permès que passés. Ens l’hem mirat de lluny, incapaços de decidir quin paper hi volíem jugar. Sense saber de part de qui estàvem (ni tan sols de part de la població civil, que necessitava uns corredors humanitaris efectius que mai han acabat de funcionar). Insegurs de nosaltres, desconfiats d’ells, cansats de vergonyoses intervencions a la regió que han acabat portant més violència, i al final, fins i tot, insensibles a l’acolliment dels pocs refugiats que han aconseguit arribar a casa nostra.

L’ONU assegura que el deteriorament sobre el terreny és “dramàtic”, que el patiment a Síria ha arribat “a nivells sense precedents”. L’ajuda humanitària està bloquejada a les grans ciutats i 13 milions de persones necessiten atenció urgent arreu del país. L’informe del Programa Mundial per a l’Alimentació publicat al gener assegura que la fam i la inseguretat alimentària amenacen el 33% de la població siriana, 6 milions i mig de persones.

Les Nacions Unides es declaren “impotents”. Però són irrellevants, víctimes del bloqueig pels interessos dels qui ocupen un seient permanent al Consell de Seguretat i han decidit utilitzar Síria com a escenari d’una altra confrontació: la del seu propi poder.

Israel i l’Iran es fan la guerra a Síria. Turquia aniquila els kurds. L’aviació russa apuntala el règim. Les potències mundials intenten imposar la idea d’una desescalada del conflicte que les morts i la violència neguen. La realitat és que ja ni tan sols es busca una solució política. Yassin al-Haj Saleh, intel·lectual sirià, assegurava, ara fa un any: “Els sirians no tenim només un enemic -Al-Assad-, sinó que també tenim en contra l’ordre global”. El món li dona la raó.

Més continguts de