El món com una gran tertúlia
No tinc res en contra de les tertúlies, a vegades m'hi conviden i hi faig el que bonament puc. És un gènere entre l'opinió i l'entreteniment, que et dóna algunes pistes de per on van les coses, i on s'improvisen arguments dialèctics com aquell que vol arreglar el món, però des de la modèstia (i a vegades la impunitat) que saps que no ets tu qui l'ha d'arreglar. El risc és que el món es vagi tertuliejant, i us asseguro que era la meva impressió, amb cert pànic, ahir a la tarda. Potser és l'efecte pesat de digerir una mona que no vaig ni tastar, però des de dilluns trobo que s'ha accelerat el caos, el "i tu més", el "doncs mira que tu", "ell ha començat", "jo així no jugo". De Guindos diu una cosa, el PP li retreu que allò era una opinió personal, la nota de Rajoy retalla 10.000 milions sense dir d'on, surt Irene Rigau i avisa que això és impossible, Esperanza Aguirre reclama que s'acabi el cafè per a tothom, el president Mas replica que el nostre cafè és nostre, Rajoy diu que tranquils que això no es planteja, i Homs qualifica el govern de l'Estat de desesperat, desconcertant i improvisador, una definició precisa que signaria, però que a mi, que no sóc "els mercats", no em tranquil·litza gens. O sigui que imagina't què deuen pensar del govern Rajoy els mercats, que pel que anem sabent tenen la pell molt fina, es desanimen de seguida, estan enganxadíssims a les nostres tertúlies, i tot el que escolten ho utilitzen en contra nostra.
