L’EDITORIAL

El món no s’ha aturat, però “ja n’hi ha prou!”

L'ARA es va sumar ahir a la mobilització i avui mostra de manera testimonial la dificultat de treballar sense dones 

Milions de dones han convertit aquest 8 de març en una jornada de reivindicació històrica. El món no s’ha aturat, però el crit de “Ja n’hi ha prou!” ha arribat a moltes administracions, empreses i famílies. I al carrer. A molts anys de lluita per la igualtat s’hi ha sumat una nova generació que arriba fresca i sense complexos a exigir que es reconeguin els seus drets en la vida laboral i en la vida privada. Poques persones gosen ja negar l’evidència de la bretxa salarial i la seva repercussió sobre les pensions. Pocs s’atreveixen a negar la realitat d’actituds masclistes que es filtren en espais de poder, ja sigui a les empreses o en l’entorn familiar. Pocs? Pocs, sí, però encara influents i en tots els àmbits de la nostra societat, inclòs el periodisme. La mobilització d’ahir va posar en relleu la dificultat de viure en un entorn d’igualtat en moltes realitats quotidianes. Des de la violència masclista fins a les considerades “petites coses” que acostumen a assumir les dones. És a dir, hores i hores de feina no remunerada procurant el benestar i la cura dels altres.

No pocs homes van xocar ahir amb la realitat que els nens no es teletransporten a l’escola o al dentista, que un entorn en ordre no és màgia i que els avis necessiten cura, temps i dedicació. En moltes professions dites feminitzades, com l’advocacia, la salut i l’educació, les dones van parar per fer sentir el seu cansament i la seva disposició a conquerir el que és just.

El periodisme també és una professió majoritàriament femenina i les diferències de visibilitat entre gèneres hi són evidents. Molt pocs mitjans són paritaris en els llocs de presa de decisions, i aquest diari n’és un. L’ARA es va sumar ahir a la mobilització per convicció i avui mostra una part de les dificultats de treballar sense les dones. Hi trobareu articles d’opinió i algunes informacions en blanc. És només una mostra del que passa quan les dones no hi són. Només és un blanc testimonial perquè elles hi són agafant el telèfon, contractant publicitat, ocupant-se d’atendre els subscriptors, del màrqueting, corregint textos, fent informació i directes en vídeo, ordenant el caos de les agendes, netejant els nostres llocs de treball, dissenyant pàgines en paper i digitals, confegint nòmines, prenent decisions complicades a contrarellotge... Elles hi són habitualment per tot arreu, són majoria, i aquest dijous majoritàriament no hi eren. Però no estaven soles en la seva reivindicació. Molts homes, assumint la convocatòria, han donat suport a les companyes fent la informació sobre la protesta o secundant la mobilització.

El món no s’ha aturat, però en molts llocs de treball, des de les escoles fins a les llars, s’ha posat en evidència el que elles fan. Aquestes dobles jornades, aquests menyspreus, aquest paternalisme, aquest negar que a elles tot els costa més perquè també els és més difícil ser escoltades. Queda molta feina per fer. A tot arreu, també aquí. Però el primer pas és ser-ne conscient i treballar conjuntament homes i dones per construir una societat i unes relacions més justes.