El món surrealista de l'OTAN
Ha deixat de ser útil l'Aliança Atlàntica? El periodista britànic Geoffrey Wheatcroft va plantejar aquesta pregunta en un article ( Qui necessita l'OTAN? , 16 de juny, The New York Times ), que va provocar una dura reacció d'Ivo H. Daalder, el representant permanent dels Estats Units a l'OTAN. Daalder argumentava que l'Aliança és més necessària que mai.
En el món surrealista de l'OTAN on viu l'ambaixador Daalder, "més de 150.000 soldats participen en sis operacions de l'Aliança en tres països diferents": a l'Afganistan, "una força comandada per l'OTAN i formada per tropes de 48 països està ajudant a fer el país segur; a Líbia, "17 aliats i altres països socis han assumit la responsabilitat d'ajudar el poble libi perquè determini el seu propi destí; a més, l'OTAN "manté el seu compromís a llarg termini per estabilitzar els Balcans".
La realitat, no cal dir-ho, és molt diferent.
En el món real, la guerra a l'Afganistan no la lidera l'OTAN; està liderada pels Estats Units, que no permetran que les seves forces siguin comandades per l'OTAN. Això seria un desastre. Només cal fixar-se en la guerra a Líbia, que sí que està dirigida per l'OTAN i en la qual només participen sis dels 28 països de l'Aliança. D'aquests sis, només tres estan realitzant atacs per fer que es compleixi el mandat de les Nacions Unides.
En el món real, després de només onze setmanes de conflicte contra Líbia, l'OTAN, "la més poderosa aliança del món", s'ha quedat sense munició, no té prou avions per dur a terme les seves missions i sembla incapaç de dominar la situació davant un oponent amb un poder militar inferior.
Pel que fa als Balcans, després de més de 20 anys d'operacions, l'OTAN no ha aconseguit estabilitzar la regió.
No és gens sorprenent que la majoria de nous líders militars nord-americans hagin perdut la confiança en l'OTAN. En una xerrada que vaig fer recentment en una institució d'elit militar dels EUA, només cinc persones, d'una audiència formada per seixanta, van aixecar la mà quan vaig preguntar quants d'ells creien que l'OTAN havia de continuar sent operativa.
Un coronel nord-americà que havia tornat recentment de l'Afganistan em va explicar que en certa ocasió que va demanar a un oficial d'un país europeu membre de l'OTAN si podia liderar un comboi nocturn de provisions, l'oficial va respondre-li que a ell només li pagaven per treballar unes hores i que la seva jornada laboral ja havia acabat. Quan el coronel li va recordar que hi havia una guerra en marxa, l'oficial va dir: "El seu país potser està en guerra; el meu no".
La manca de suport d'Europa a les guerres de l'Afganistan i Líbia no té res a veure amb el coratge o la capacitat de combat dels soldats europeus. Els europeus senzillament no se senten amenaçats com s'hi senten els nord-americans i, per tant, no estan interessats a invertir els diners públics que ingressen amb impostos en conflictes llunyans.
Aquest cisma entre europeus i americans a l'OTAN s'agreuja per les diferències dels membres europeus del centre i de l'est amb els de l'oest del continent europeu. Els països del centre i de l'est continuen considerant Rússia una amenaça, però els de l'oest no. Si aquesta OTAN és "una font essencial d'estabilitat en un món imprevisible", que Déu ens ajudi.
Un punt més: la manca de confiança dins l'OTAN ha començat a debilitar la relació econòmica entre Europa i els EUA, que actualment aporta catorze milions de llocs de treball i vendes comercials per valor de 3 bilions de dòlars. Els oficials dels EUA adverteixen als europeus que cal invertir més diners en defensa, fins i tot quan el pressupost total de la UE en despesa militar és de 300.000 milions de dòlars, molt proper al nivell que tenien els EUA abans de l'11-S.
El veritable problema és la manera com es gasten aquests diners -per exemple, la duplicitat de programes de subministrament d'armes-. Això no canviarà fins que els líders de la UE no arribin a un acord per modificar la situació.
Després de parlar amb més de cinquanta militars i líders polítics europeus i dels EUA, estic convençut que aquesta voluntat de canviar només arribarà quan els EUA decideixin retirar el seu xec en blanc en defensa i demanin a Europa que assumeixi la responsabilitat de la seva seguretat.
La UE és cada vegada més capaç de defensar-se tota sola gràcies a la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD). A partir de la PCSD, la Unió Europea ha desplegat 27 missions militars i civils a l'Àsia i a Àfrica, i ara acaba d'aprovar-ne la que fa 28 -una força militar que està preparada per entrar en acció tan bon punt ho autoritzi l'ONU.
La PCSD ha de ser el vehicle prioritari per defensar la UE. L'OTAN ha de ser superada per la PCSD i només hauria d'entrar en acció quan Europa, els EUA i el Canadà desitgin actuar plegats en conflictes en els quals les tres parts comparteixin interessos vitals.
L'OTAN ha fet una feina excel·lent, però és hora de buscar-li un recanvi.
