Jesús Gil, i tal i tal...
HBO ha estrenat la sèrie documental biogràfica sobre Jesús Gil, constructor, alcalde de Marbella, president de l’Atlètic de Madrid i protagonista esperpèntic de l’espectacle televisiu més decadent dels anys noranta. L’adjectiu ‘corrupte’ podria acompanyar qualsevol d’aquestes facetes vitals del personatge. ‘El pionero’ no només retrata el personatge sinó la història recent d’Espanya. De fet, en aquest sentit, aquesta producció connecta amb una altra que s’ha estrenat recentment a Netflix: ‘El caso Alcàsser’. Les dues sèries documentals ens obliguen a redescobrir amb horror els anys noranta, amb perplexitat i vergonya aliena. Llegir el passat amb la mirada de l’actualitat és una visió terrible.
El títol, ‘El pionero’, ja delata que la figura de Jesús Gil serà observada des de la doble perspectiva: la de l’empresari visionari i la de l’home corrupte. Els grans eixos són el negoci immobiliari, la política i el futbol. Los Ángeles de San Rafael, la ciutat de Marbella i l’Atlètic de Madrid com a ingredients bàsics i llaminers d’una recepta que es va imitar arreu del país. La careta d’arrencada recorda l’estètica dels 'thrillers' clàssics on es barregen poder i diners. El gran mèrit periodístic d’'El Pionero' és haver aconseguit el testimoni de tres dels fills de Jesús Gil. Els seus deixebles són hàbils en un equilibri molt difícil d’aconseguir: no desfer-se en elogis sinó mantenir un discurs molt raonable sobre la figura paterna. Isabel García Marcos, la rival política de Jesús Gil a l’Ajuntament de Marbella, se suma a aquesta actitud des de la perspectiva contrària. Amb serenitat, en fa un retrat contundent però li reconeix algunes estratègies. El primer episodi ens ubica en els orígens i el tarannà del personatge. A partir del segon, els detalls són més demolidors.
Hi ha una cautela evident perquè el guió no es vegi arrossegat per la quantitat ingent de material d’arxiu que deu existir de les astracanades televisives que va generar Jesús Gil. Ell mig despullat al jacuzzi acompanyat de dones amb biquini, els cops de puny, les declaracions fatxendes a les entrevistes, la Marbella xarona del luxe desmesurat... Ens les van servint amb comptagotes, amb el desig que cada imatge es vegi justificada pel relat dels personatges. Es nota la voluntat dels creadors que l’espectador se senti lliure a l’hora de posicionar-se sobre el protagonista absent. Enric Bach i Justin Webster han optat per un aplom narratiu que en alguns moments es fa estrany. S’entén que no hagin volgut fer un judici televisiu cruel de qui ja se n’ha anat a l’altre barri i no es pot defensar. Però en alguns passatges s’endevinen intents de reconèixer certs mèrits al personatge que resulten incòmodes. Bàsicament, perquè quan l’originalitat i la genialitat neixen de la corrupció, el menyspreu, el masclisme, la ignorància i la prepotència, costa veure-hi la part honorable.
