Això no és un ‘30 minuts’
Diumenge, mentre Évole entrevistava Puigdemont a La Sexta, el 30 minuts va emetre Setge al referèndum. Tot i ser la segona opció televisiva dels catalans (el Salvados va arrasar), l’audiència va ser considerable (18,4% i 552.000 espectadors) i la repercussió a les xarxes socials era de satisfacció amb el contingut.
Setge al referèndum era un resum de tot el que ha succeït des que la maquinària de l’Estat es va posar en marxa per desmantellar l’1-O. Una cronologia dels esdeveniments que capbussava els espectadors interessats en el Procés en la seva zona de confort emocional. Imatges de gent mobilitzada al carrer, detencions de polítics, arribada de Guàrdia Civil, congregació d’alcaldes, senyores anònimes esverades confessant que si cal anar a la presó també hi aniran elles... Un recopilatori dels fets i el context que progressivament s’ha explicat en els Telenotícies.
Pot agradar més o menys, però periodísticament el que vam veure no s’ajustava a les característiques d’un 30 minuts. Era, més aviat, un informe. Es pot valorar la voluntat del programa per treballar amb celeritat per oferir un reportatge que connectés amb l’actualitat més immediata del país. Però s’ajustava més a les històriques característiques televisives de l’Informe semanal de TVE.
Un 30 minuts, el programa més veterà de TV3, sempre ha sigut una cosa molt diferent. En el llibre Darrere la càmera, sobre el programa de reportatges, que es va editar quan el 30 minuts va fer 15 anys, s’explica molt bé la línia editorial d’aquest espai. Descarta, per exemple, la música per ambientar la imatge i rebutja afegir efectes de so o tècnics. En el Setge al referèndum hi havia música de tensió a l’inici del relat. Després de sentir les sentències amenaçadores de Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Casado, s’introduïa una fosa a negre amb connotacions emocionals i, a continuació, seguia el relat de resum amb una sintonia de batecs per crear un clima d’acció i perill. En el 30 minuts també s’evita fer reportatges a partir bàsicament d’imatges d’arxiu o que ja s’hagin emès als Telenotícies. Setge al referèndum no tenia veu en off però en essència es limitava a construir el relat a base de reordenar i recapitular esdeveniments dels informatius. I un 30 minuts va molt més enllà. Diumenge no hi havia un descobriment d’una realitat que desconeixíem, no hi havia anàlisi, no hi havia investigació, no aportava res complementari. En tot cas, vam veure un especial sobre l’estat d’excepció que vivim, però no un 30 minuts en el sentit més estricte. Una altra cosa és que el producte audiovisual resultant reconfortés anímicament i insuflés energia a una audiència predisposada tenint en compte els dies que vivim. Però això són elements que s’allunyen bastant del rigor i la filosofia que tant de prestigi periodístic, fins i tot internacional, han donat al 30 minuts.
