CRÍTICA TV

L’alarmant final del monstre de Banyoles

¿Com pot ser que la dada que podria condemnar aquest abusador quedi camuflada després dels crèdits?

L’alarmant final del monstre de Banyoles

Dimarts a la nit, el ‘Sense ficció’ emetia ‘El monstre de Banyoles’, un documental tan potent i devastador a nivell emocional com decebedor des d'un punt de vista periodístic i televisiu. La història fa que l’espectador quedi atrapat. La protagonista és Meritxell Carpio, que va ser víctima d’abusos sexuals i maltractaments físics fa més de vint anys a l’Escola de la Vila de Banyoles per part del seu professor de castellà. El 2016 ho va explicar en un llibre. Ella és el fil conductor d'un documental en què apareixen altres alumnes de l’escola que també van ser víctimes de la violència i els abusos d'aquest docent. Tots ells descriuen l’autèntic monstre de Banyoles i les seqüeles que han patit, psicològiques, acadèmiques i vitals. El documental sap demostrar, a través de pares i mares i del testimoni cínic del director de l’escola, les imprudències que es van dur a terme en aquest cas. Queda palès, gràcies també a les explicacions de les víctimes, com es va protegir el pederasta.

Des d'un punt de vista periodístic 'El monstre de Banyoles' és molt desconcertant

Ara bé, des d'un punt de vista periodístic el documental és molt desconcertant. Primer, per l’excés de prudència que suposa no revelar el nom de l’abusador. Tot i que hi ha dades suficients per identificar-lo i es mostren els títols dels llibres que va publicar, hi ha un evident temor a la denúncia. El mateix abusador reconeix el seu delicte (amb excuses i teories fastigoses) fent declaracions des de l’anonimat. Però en cap moment s’explica en quines circumstàncies s’ha gravat aquell àudio (perquè només en sentim la veu). Les víctimes parlen de professors que van descobrir els abusos, però en canvi no n’apareix cap com a testimoni. I no s’especifica si han rebutjat a participar-hi o ni tan sols els han buscat. Tampoc s’explica si, encara que hagi prescrit el delicte, en algun moment es va emprendre alguna acció judicial o, com a mínim, se'n va informar el departament d’Ensenyament. El documental acaba tractant el cas com un problema local, un afer del poble, i no com un delicte greu amb implicacions institucionals.

El més incomprensible és el final del documental, absolutament fallit. Hi ha una frase conclusiva que ens informa que l’abusador té 86 anys i “passa llargues temporades a Cuba”. Una dada que no acabes d’entendre què pretén. Després apareixen els crèdits finals. I, finalment, si estàs de sort, de casualitat descobreixes que hi ha un desenllaç absolutament terrible i greu que queda amagat com un detall secundari: unes declaracions de l’abusador explicant que a Cuba està en contacte amb una nena de dotze anys a qui li regala llibres (com feia amb les alumnes abusades) i a qui pretén fer “el bé”. Que això, tan important, greu i alarmant, quedi amagat després dels crèdits és incomprensible i indignant. Que pugui passar tan desapercebut és periodísticament erroni. ¿Com pot ser que la dada que podria condemnar aquest abusador quedi camuflada després dels crèdits? No fa més que convertir-se en un despropòsit més d’aquest cas del monstre de Banyoles, al qual caldria haver dedicat més atenció: a nivell administratiu, policial i mediàtic.

Més continguts de