CRÍTICA TV

Basté, sí que pot ser!

El ‘No pot ser!’ ha sabut consolidar-se trobant el to del diàleg entre els experts i el presentador

Ja hem vist sis edicions del ‘No pot ser!’ de Jordi Basté a TV3, el programa en què s’endinsa en el món de les darreres tecnologies per explicar-nos quin futur immediat ens espera. L’arrencada amb el capítol dels amics de lloguer no va fer justícia al que està sent la temporada: els temes s’han tornat més fascinants i no hi ha un abús tan gran del recurs de la selfie-sermó: Basté dirigint-se a la càmera del seu mòbil per tornar-nos a explicar allò que ja havíem entès.

El primer episodi va justejar més a l’hora de mostrar a l’audiència les noves possibilitats de la tecnologia. Tenia un contingut més tòpic i posava el focus en les conductes humanes depriments a partir d’una tecnologia que no ens venia de nou. El que hem vist després no és el mateix. No s’han centrat en el comportament humà sinó en els aspectes més fascinants de la intel·ligència artificial i de ginys diversos que et permeten gaudir molt més d’allò que promet el programa: deixar-te astorat.

Un altre fet evident que posa en relleu el ‘No pot ser!’ és el biaix de gènere que hi ha en el món de les tecnologies

Saber com conduirem i com seran els cotxes de la propera dècada, descobrir com s’hauran de readaptar les ciutats i les cases per viure en un planeta més sostenible, al·lucinar amb les manipulacions alimentàries i els nous sistemes de cultiu de vegetals, fer evidents els esculls d’internet pel que fa a la seguretat i a la vulneració de la nostra privacitat, o penetrar en l’obscur món dels ‘deep fakes’ i els diferents tipus de realitat per diluir la frontera entre veritat i mentida han sigut programes molt més apassionants que el primer. Forma part de la gràcia, a més, que qui ens ensenyi tot aquest món sigui algú amb tendència a espantar-se o atabalar-se en comptes d’il·lusionar-se. D’altra banda, per acumulació de sorpreses, Basté ha sabut jugar i transformar en un 'running gag' el seu saltiró incrèdul, que s'ha convertit en un segell del programa.

El ‘No pot ser!’ ha sabut consolidar-se, especialment trobant el to del diàleg entre els experts i el presentador. Que el presentador no sigui un especialista és el que permet la identificació de l’espectador amb la narració. Els sobtats atacs de fascinació forcen l’audiència a imitar l’actitud. Basté en el rol de l’aventurer poruc que dubta a l’hora de provar les coses però que al final s’hi llança determina la manera de l’espectador a acostar-se al contingut del programa.

Un altre fet evident que posa en relleu el ‘No pot ser!’ és el biaix de gènere que hi ha en el món de les tecnologies, un dels sectors més masculinitzats. Gairebé sempre les veus autoritzades en la matèria que entrevisten al programa són homes. En el darrer, tots ho eren. Un àmbit tan modern i tan antic alhora. Cada vegada que en el programa trobes una dona experta en tecnologies, igual que Basté, exclames aclaparada: “No pot ser!”