CRÍTICA TV

El doblatge no és l’únic problema

Si el més intranscendent és el més divertit és que alguna cosa falla

Dilluns, TV3 va estrenar els dos primers capítols de 'La sala', una sèrie que provoca, a primer cop d’ull (i d’oïda) un efecte ben estrany. Et fa fer una ganyota davant la pantalla perquè no acabaves d’entendre què estàs veient. El primer problema de grans dimensions és el doblatge. 'La sala' és una producció de la FORTA, l’associació de televisions autonòmiques d’Espanya, juntament amb la plataforma HBO. És per això que està rodada en castellà i, per ajustar-se a la política lingüística de TV3, s’ha doblat al català. Si tanques els ulls, la qualitat del doblatge no és gaire diferent de la de qualsevol pel·lícula comercial nord-americana. El problema és que resulta postís veure’l adaptat a actors de qui coneixem la veu real i que la sincronia amb la vocalització dels intèrprets provoca una distorsió perceptiva molt molesta. Aquest problema té solució si optes pel sistema dual de la televisió i ho veus en versió original.

'La sala' és un 'thriller' policial que sembla un poti-poti de desenes de sèries i pel·lícules del mateix gènere, amb tots els tòpics concentrats i recursos estilístics i narratius una mica passats de moda. Molta miradeta insinuant, frases de guió artificial en què fins i tot sents el soroll del teclat dels guionistes escrivint-les, excés d’afectació interpretativa, personatges masculins amb sobredosi testosterònica i personatges femenins sexualitzats amb els estereotips més caducs.

'La sala' intenta ser una mena de ‘Sospitosos habituals’ en versió ibèrica i de pa sucat amb oli

'La Sala' és la investigació d’un crim comès fa anys en què el policia protagonista, Yago Costa (interpretat per Francesc Garrido), mata el seu company a sang freda a la sala d’interrogatoris de la comissaria durant el procés d’investigació d’un cas de prostitució de menors. La trama es va soldant a partir de múltiples 'flash-backs' desordenats (massa i tot) amb l’excusa de la gravació d’un documental que duu a terme una periodista amb ínfules de Kim Novack. 'La sala' intenta ser una mena de ‘Sospitosos habituals’ en versió ibèrica i de pa sucat amb oli. Si hi sumes un doblatge on el mafiós ucraïnès parla en català fent les ‘s’ sonores, la ficció agafa aires de comèdia involuntària. Si bé és cert que 'La sala' sap construir les incògnites, també és veritat que no sap recosir-les, i deixa un munt de fils entortolligats que l’espectador perd interès en desentrellar davant d’una narració tan impostada.

El més curiós és que l’associació de televisions autonòmiques, totes elles organismes públics, hagin optat per una trama on la policia nacional i el sistema judicial siguin uns ens podrits, corruptes, plens d’ineptes, maldestres i mals professionals. Ves a saber si aquí és on hi ha la part més versemblant de la sèrie. Una ficció on, al final, l’únic que t’acaba atrapant és el joc absurd d’anar descobrint cognoms de grans jugadors de bàsquet dels vuitanta a l’hora de batejar els personatges (Tachenko, Costa, Sibilio, Corbalán, De la Cruz, Solozábal, Epifanio...). Si el més intranscendent és el més divertit és que alguna cosa falla a 'La sala' i no té res a veure amb el doblatge.

Més continguts de