Ana Obregón i l’esperpent televisiu
L’actriu, presentadora i, ehem, biòloga Ana Obregón ha estrenat a la cadena residual DKiss un reality on exhibeix la seva vida davant les càmeres: Algo pasa con Ana. El resultat és un esperpent televisiu en què Obregón es degrada de manera voluntària i sense gaire consciència del que fa. Més enllà del ridícul horrorós, dels instants en què dubtes de si pot estar sota els efectes llastimosos d’una medicació mal administrada, de la seva megalomania patètica i d’una sobreactuació que traspua fragilitat emocional, l’espectador és testimoni d’un seguit d’escenes frívoles, buides i vergonyoses en què ella teatralitza la seva pròpia vida creient que allò que fa sembla espontani i d’un enorme valor documental.
Obregón esmorza amb el seu fill, assisteix a actes benèfics, segueix un partit de la selecció espanyola amb emoció fingida i treballa com a actriu en una mena de vodevil terrible en què se suposa que fa pedagogia humorística de la menopausa. El programa fins i tot ens ha obsequiat amb una actuació musical de l’obra en què Obregón es disfressa d’òvul, canta la cançó Soy un óvulo i es lamenta que serà l’últim a desprendre’s de l’úter. Obregón no s’hi veu per posar la targeta a la porta de l’habitació de l’hotel, es dóna cops al cap cada vegada que entra en un cotxe, surt de quatre grapes d’un ascensor perquè assegura que té vertigen, es passeja per casa amb el mòbil gegant sostingut entre els dos pits i té converses incoherents amb el seu exmarit, Dado Lequio. Malda per fingir davant l’audiència una vida familiar feliçment desestructurada i alegrement caòtica.
Però tot això de reality no en té res, sinó que més aviat és un teatrality. El programa que realment valdria la pena seria aquell que mostrés la decadència personal, emocional i laboral d’una de les sex symbols de la Transició. Descobrir-la en la seva solitud, parlant només amb el gos, sense les tones de maquillatge ni el pentinat d’hores de perruqueria. Ana Obregón és, ara per ara, la tirana d’un format que desvirtua el concepte de reality i és un simple aparador de l’esperpent dominat per una inconscient esbojarrada.
Algo pasa con Ana, més que mostrar la seva vida, ensenya només el que vol Ana Obregón i que considera que il·lustra no la realitat sinó un context amb el qual ella fantasieja i que idealitza. La dona traspua una sobredosi d’energia que delata el seu fingiment. Té una incontinència verbal que la fa encara més dèbil i està presa d’una afectació ridícula. La realitat a Algo pasa con Ana és només allò que pot inferir l’espectador, la tragèdia vital que es filtra entre línies, que la protagonista vol amagar i que provoca un patetisme flagrant. El programa és covard perquè no potencia aquest efecte de deixar entreveure l’altra cara sinó que les càmeres són esclaves de l’espectacle de l’Obregón. Aquest Algo al qual apel·la el títol del programa ens agradaria més veure’l que intuir-lo.
