CRÍTICA TV

L’Évole més autèntic

'Campeones más allá de la ficción' és la televisió que pretén conscienciar els espectadors

Diumenge a la nit, 'Salvados' va tornar amb una nova temporada a La Sexta amb l’emissió de ‘Campeones más allá de la ficción’. El reportatge anava a remolc de l’èxit de la pel·lícula de Javier Fesser, interpretada per un grup de discapacitats intel·lectuals, mostrant com eren els protagonistes a la vida real. Reunits en una casa, Jordi Évole conversava amb tots ells sobre què els amoïna, quins obstacles es troben en la vida quotidiana, quins són es seus somnis, què els agrada fer i què pensen de l’actualitat.

No era fàcil afrontar aquest programa des del punt de vista del presentador, tenint en compte que eren molts convidats i s’havia de gestionar una conversa grupal que quedés equilibrada i en què les habilitats expressives eren molt desiguals. Però hi havia un fet que destacava per sobre dels altres: el somriure i la il·lusió de tots per parlar va ser la prova que televisivament es va plantejar l’exercici amb encert i, sobretot, sense condescendència.

El final del programa va ser, sense cap mena de dubte, el millor de tots els finals de la història del 'Salvados'

El programa tenia la voluntat de mostrar a l’audiència el vessant més tendre i reflexiu d’aquests nois, com expressen els seus sentiments. És la televisió que pretén conscienciar els espectadors. Ensenyar que es pot interactuar amb ells amb naturalitat. Mostrar aquesta manera d’interrelacionar-se crea patrons de conducta positius que serveixen per desestigmatitzar els discapacitats. Tots ells viuen el present amb una intensitat admirable i en cap moment es van compadir de les seves circumstàncies. Ni tan sols quan Évole els va preguntar pel sou que guanyaven fent la seva feina.
Hi va haver instants televisivament intensos, com quan el presentador els va preguntar com afrontarien el moment en què els seus pares no hi fossin. La noia es va emocionar, no tant per la por de què passaria amb ella com per la profunda tristesa que li provocava imaginar-se l’absència dels seus pares. Évole se’n va sortir bé a l’hora d’animar-la. Ella, per cert, era l’única noia del grup. També a la pel·lícula. Un element que demostra que en l’àmbit mediàtic (realitat o ficció) les dones discapacitades estan molt més invisibilitzades que els homes.

Un altre moment meravellós va ser quan un d’ells, amb absoluta espontaneïtat, li va preguntar a Évole com estava el tema del referèndum. Va ser la vegada que, en qüestions del Procés, s’ha vist el presentador més descol·locat i agafat per sorpresa. Évole va evitar contestar-li, convidant-lo hàbilment a fer-li altres preguntes. La conversa amb un altre dels nois, que semblava reclamar-li afecte i atenció, va ser un instant fantàstic en què el llenguatge no verbal donava sentit a l'escena.
El final del programa va ser, sense cap mena de dubte, el millor de tots els finals de la història del 'Salvados'. Ple d’alegria, tots arrencant a córrer entusiasmats. I l’únic que es fotia la patacada era Évole, rescatat del terra pels seus convidats. Un final divertit, honest i simbòlic, carregat de l’autenticitat que va tenir tot el programa.

Més continguts de