CRÍTICA TV

Una família ben estranya

La majoria dels interrogants que obre la sèrie documental 'The Family' es queden sense resposta

Netflix ha estrenat aquest agost la minisèrie documental 'The Family'. Cinc capítols de cinquanta-cinc minuts que s’endinsen en una teoria de la conspiració: la d’una organització cristiana que opera arreu del món instal·lada en una esfera de poder que sobrepassa la dels governs i la de l'Església. Ho sintetitza la imatge principal de la careta de presentació on es veu un dibuix del Capitoli dels Estats Units a Washington i, per sota, les vigoroses arrels d’un arbre, simbolitzant el secretisme, poder, inquietud i jerarquia d’aquesta estranya família. El documental es basa en dos llibres del periodista Jeff Sharlet en la seva condició d’exmembre d’aquesta organització.

Per als amants de les conspiracions polítiques és la història ideal. Ara bé, per afrontar-ne el visionat és recomanable fer-ho en horaris de màxima estimulació cerebral, lluny de les franges de migdiada i son nocturn. La trama exigeix concentració.

Sembla que la conspiració hagi atropellat el director. El problema potser rau en la moda de les docusèries

‘The Family’ és una organització de més de vuitanta anys d’història que ha liderat un tal Doug Coe, una mena de líder espiritual milionari de Washington, i que ha captat l’interès de líders polítics, religiosos i gent influent d’arreu del món. La clau de l’èxit ha radicat en el fet de mantenir-se relativament invisibles. No hi ha llista oficial de membres integrants, l’organització ha anat canviant de nom, és difícil seguir-ne el rastre econòmic gràcies a certa creativitat financera i disfressa les seves seus socials. Aparentment, funciona com les clàssiques germandats nord-americanes: clubs d’ideologia ultraconservadora, masclistes, practicants de la doble moral, que potencien el tràfic d’influències i que veneren la paraula de Jesús fins a convertir-la en pura estratègia de màrqueting. La celebració més mediàtica és la National Prayer Breakfast, una mena de pregària col·lectiva amb esmorzar inclòs que s'inaugura amb el discurs del president dels Estats Units. És significativa, però, la manera com el documental exhibeix les intervencions de Donald Trump i encobreix, descaradament, les participacions de Barack Obama.

Si bé 'The Family' et desperta inicialment la curiositat i t’endinses en les misterioses peculiaritats de la germandat que vivia a la finca The Cedars gràcies a unes dramatitzacions prou ben fetes, després la mateixa història et deixa estabornit. Acaba donant tantes voltes sobre l’organització que al final et mareges i el darrer capítol degenera argumentalment amb la gravació d’una mena de sessió tronada d’un club de Portland que no saps què pinta en tot plegat. La majoria dels interrogants que obre la sèrie es queden sense resposta. Sembla que la conspiració hagi atropellat el director. El problema potser rau en la moda de les docusèries. No sempre calen tants capítols. El que explica 'The Family' es podria resumir en un únic documental d’una hora i mitja i potser el missatge quedaria més clar.

Més continguts de