El fantasma de Puigdemont marca el ritme
Crítica de teleDijous al vespre va quedar demostrat que davant de sacsejos polítics inesperats la programació habitual de TV3 no té per què veure’s alterada amb especials informatius. L’anunci a mitja tarda que Puigdemont comunicaria el seu successor es va entomar, televisivament, amb habilitat.
El 'Tot es mou' de l’Helena Garcia Melero va ser el primer afectat per la notícia, però tenir la Pilar Rahola cada dia té els seus avantatges: assumeix l’anàlisi amb actitud festiva. Abans que s’emetés el discurs de Puigdemont, Rahola es va avançar: “M’estic arriscant a dir que sabrem molt aviat el nom de Quim Torra”, i ja van oferir imatges del candidat perquè els espectadors s’anessin familiaritzant amb el que serà el nou president. Rahola va exercir de portaveu oficial a la tele pública.
A continuació, l’'Està passant' també es va haver d’adaptar a les circumstàncies en directe. “Analitzarem la situació amb les dades que tenim, que són poques i dolentes”, apuntava Toni Soler amb sarcasme. Després d’estripar el guió va fer un exercici sensacional sobre com s’havia dut a terme el procés d’elecció a partir del ‘Qui és qui’, aquell joc en què hi ha un tauler amb personatges que vas descartant a partir de determinades premisses: “Que no sigui a la presó” (i unes quantes peces queien), “Que no sigui a l’exili” (i unes quantes peces més s’eliminaven), “Que no tingui causes obertes” (i queien algunes opcions més), “Algú que no hagi estudiat a Harvard perquè no em faci ombra” (i queia la fitxa d’Artadi), “Algú que no odiï ERC” (i aquí hi havia la part més hilarant del gag: queien pràcticament totes les peces), “Que no sigui un perfecte desconegut” (en queia una altra) i finalment quedava... Anna Tarrés! L’elecció de Quim Torra es produïa per una confusió fonètica amb el cognom.
El 'Polònia', bregat en els imprevistos polítics que sempre s’esdevenen en dijous, va reaccionar ràpid. A més, el programa va destil·lar un causticitat punyent amb les circumstàncies. Des de l’esquetx amb Puigdemont presentant Quim Torra fins al final, amb un gag sense compassió sobre la reaparició del clon de Jordi Pujol repassant els seus errors polítics. L’últim va ser demolidor: “7 de maig del 2018: em fan un acte d’homenatge i jo hi vaig amb el cap ben alt. Com diria aquella dona de l’'APM': '¡Ole tú! ¡O-LE-TÚ!'”.
També va quedar palès, una vegada més, que el 'Polònia' té propietats terapèutiques. L’esquetx musical de la reunió on tots acaben posseïts pel fantasma de Puigdemont ballant al ritme dels seus desitjos tenia tant de divertit com de subtext. Però davant de les situacions polítiques més fatigants i avorrides, el 'Polònia' aconsegueix que bona part del país es llevi l’endemà embriagat per la cançó de Beetlejuice sense poder-se-la treure del cap. Una mica al·legòric. Tots ballem com podem al ritme que ens marquen les circumstàncies polítiques més esperpèntiques.
