Ferreras proclama la derrota de l’independentisme
Antonio García Ferreras és al periodisme polític el que Josep Pedrerol és al periodisme esportiu. El reduccionisme dels seus plantejaments converteix l’anècdota en notícia i la notícia en alarma. L’eix vertebrador del seu relat és el conflicte i el drama. Per tant, modelen la realitat amb una narració primària basada sempre en els antagonismes. És la manera més simple d’explicar qualsevol context. No existeixen matisos ni complexitats: una sola idea que impliqui només col·lisió.
Dimarts a la nit, després de la compareixença de Puigdemont, la idea central del discurs d’Antonio García Ferreras al capdavant de l’Especial Al rojo vivo era clara: la derrota de l’independentisme. A les 21.03 h anunciava: “Ahora mismo se resquebraja claramente el conglomerado independentista. Es un auténtico jarro de agua fría. Y eso va a permitir que baje la temperatura de la tensión emocional, política y social de Cataluña. Por lo tanto, sería una buena noticia”.
A les 21.10 h insistia: “Una tarde que el independentismo percibía como histórica y ha sido una imagen de derrota del independentismo por decirlo así de claro”. Quan ho va dir es va sentir el riure burleta de fons d’un col·laborador de la taula.
A les 21.24 h, en una entrevista a Pablo Iglesias, Ferreras li comentava: “Hoy hay un amplio sector del independentismo que se puede sentir derrotado”.
A les 22.20 h, quan es van cantar Els segadors després de firmar el document de compromís amb la República, Ferreras va concloure: “Hoy no es un himno de victoria”. Fa aquestes afirmacions per donar pas als tertulians i que se sumin així al seu discurs.
Tot sigui dit, Xavier Sardà va preferir mantenir-se al marge d’aquest plantejament i va recordar a Ferreras que des del programa havien apel·lat a Puigdemont perquè no declarés la independència, i ara que havia decidit suspendre-la, havien de reconèixer-li que la decisió l’honorava. Ferreras no va entrar en aquest discurs. De fet, va donar-li poc peixet a Sardà al llarg de la nit. Les seves intervencions no se sumaven al discurs més humiliant i incendiari.
La frenada de Puigdemont ha servit per delatar actituds periodístiques fictícies, simples estratègies per construir un relat televisiu atractiu per a l’audiència. Ferreras abanderava la causa del diàleg, de rebaixar el clima convuls i alertar dels perills d’una DUI. I quan passa, puja al carro del drama de la derrota. El diàleg no ven, és feixuc, indefinit i complex d’explicar. És poc televisiu. Tenint en compte el rèdit mediàtic que està traient La Sexta de la serenata del Procés, el primer interessat en el cataclisme d’una DUI era Ferreras. Ell és un dels que, com més malament, millor, sobretot per a les audiències. Si baixa la crispació social baixen també les xifres d’espectadors.
