El gust de mirar-nos el melic
Crítica de teleDimarts al vespre, embriagats pels efectes de la Diada i amb la ressaca anímica de la manifestació, TV3 va aprofitar l'ocasió per programar 'Històries de Palau', el documental televisiu més complet que es deu haver fet mai sobre la Generalitat. Un encert en la programació, aprofitant l’efervescència de la jornada: 525.000 espectadors i un 22,8% de quota de pantalla. El dia va accentuar el missatge del contingut. I això que el nivell d’espessor era arriscat. El programa tenia el segell del periodista Antoni Tortajada: rigor documental combinat amb habilitat comunicativa. Llibreta en mà i recorrent els espais, s’anaven desglossant tres nivells diferents: la quotidianitat actual del Palau, l’evolució de l’edifici des del punt de vista arquitectònic i la trajectòria de la institució en l’aspecte polític. Gairebé sis-cents anys de Generalitat condensats en una hora i vint minuts suposa una feina elaboradíssima de síntesi, d’estructura de guió i de domini narratiu. L’emoció de la Diada també facilitava la predisposició i sensibilitat de l’audiència a empassar-se el programa.
L’arrencada era potent: descobríem Carles Fabró, el cap de protocol de la Generalitat, en ple exercici de les seves funcions. Aquest vessant de ficar el nas a les bambolines de la institució era la part més llaminera televisivament i servia per desengreixar les parts més denses del reportatge. Jordi Bedmar, el fotògraf oficial, també va ser un dels personatges interessants per parar-hi esment. La selecció d’imatges i l’anàlisi de la fotogènia dels últims presidents eren curioses. Juntament amb les aportacions decoratives de les esposes dels presidents a la Casa dels Canonges i els requisits domèstics de Macià, el programa tenia el grau just de xafarderia catalana que captiva l’espectador de TV3.
El vessant constructiu i arquitectònic i la part d’evolució institucional atrapaven gràcies a una exposició televisiva agraïda, a la ignorància dels catalans respecte a la pròpia història i al gust de mirar-nos el melic. Tot i que la temàtica corria el risc de convertir-se en asfixiant, monòtona i amb flaire de resclosit, 'Històries de Palau' respirava. S’evidenciava una selecció d’espais, transicions i localitzacions que feien la narració més lleugera. En algun moment, però, pensaves si el programa hauria pogut funcionar a partir de capítols i convertir-se en una sèrie documental.
Ara bé, la condensació televisiva d’aquests sis-cents anys d’història en una jornada tan emocionalment intensa, en unes circumstàncies polítiques crues, en una era en què hem atapeït el calendari de dies històrics i altres d’apocalíptics, 'Històries de Palau' servia per agafar perspectiva. El munt d’episodis convulsos que va sintetitzar Antoni Tortajada sobre Catalunya servien per agafar distància i adonar-nos que aquest present tan agitat i desconcertant que vivim no deixa de ser una altra pàgina d’una llarguíssima i sotragada història.
