18/04/2018

La història en colors

2 min

Crítica de teleDimarts, amb ‘Espanya en dues trinxeres. La Guerra Civil en color’, vam tenir un 'Sense ficció' diferent. I una aposta valenta per part de TV3. Assumir un 'prime time' amb imatges tan antigues demostra confiança en els espectadors de la cadena.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El reportatge, que explica la Guerra Civil a partir de pel·lícules de l’època acolorides i lleument sonoritzades, té un efecte gairebé hipnòtic. Quedes atrapat redescobrint aquestes imatges que hem vist tants cops com a complement il·lustratiu d’altres documentals. L’acoloriment els dona un nou valor. Les fa més reals. La història, en color, sembla més pròxima. Hem desenvolupat una cultura audiovisual que fa que hàgim convertit les imatges en blanc i negre en una realitat al marge de la nostra existència, com si aquella vida passada també fos en blanc i negre. Som conscients que són reals, lògicament, i hem acceptat el codi del que signifiquen. Però a nivell emocional sembla un passat desvinculat del nostre present. No té per què entendre’s l’acoloriment com una manera de manipular la història, ja que, fet amb rigor documental —com així ens ho van explicar a la presentació—, és una aproximació més real del que era l’experiència vital dels que hi surten. El color té un component simbòlic i emocional. Reproduir-lo és acostar-nos a aquella realitat amb més matisos.

A nivell de sonorització, la intervenció és puntual i lleu, sobretot en els elements que tenen més presència en aquest sentit com els avions, les bombes o els canons.

En tot cas, el que es podria qualificar de més aliè a aquella realitat és el muntatge musical de fons, que, si bé és discret i força neutre, contribueix a crear climes emocionals: acció, perill, tristesa...

El relat històric és absolutament asèptic. En el guió no hi ha interpretacions i es limita a la successió de fets més estricta. No hi ha posicionament en cap trinxera ideològica. La veu en off tampoc aboca cap càrrega emocional ni posa èmfasi en cap nivell. ‘Espanya en dues trinxeres’ és servei públic en el sentit més estricte.

La recerca d’imatges és impecable. La manera com s’aconsegueix nodrir visualment la història de la Guerra Civil és meritòria. Hi ha escenes molt commovedores. La mirada a càmera d’aquells nens pujant al vaixell plorosos i atemorits és demolidora. Igual que les ciutats amb morts als carrers.

És segurament la intensitat d’aquestes seqüències, la capacitat de sentir-te una mica més pròxim com a espectador a aquell patiment i horror, el que t’atrapa televisivament. És una qüestió emotiva el que t’enganxa a la història, per més que en coneguem el final.

Amb tot, és inevitable que l’actualitat convulsa no generi, en cada espectador, associacions d’idees amb la història passada. ‘Espanya en dues trinxeres’ només sembla fer-ho evident en la frase final: “La Guerra Civil a Espanya va durar tres anys, però el seu ressò es va perllongar fins molt temps després que les armes haguessin callat”. I aquest "molt temps després", que cadascú l’interpreti com li doni la gana, que, de moment, el pensament és lliure.

stats