Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Un impostor a TV3

El documental es desenvolupa com una bona pel·lícula de por: juga molt amb el clima que generen els espais

Dimarts, al Sense ficció, vam poder veure L’impostor, un documental tan magnífic com inquietant. Tant, que fins i tot un cop vist et deixava el pòsit de malestar que et provoquen algunes pel·lícules de terror. Llàstima que en la presentació Montse Armengou revelés massa aspectes de l’argument i supòsits sobre la conducta d’alguns personatges.

L’impostor és Frédéric Bourdin, un farsant amb un currículum llarguíssim de suplantacions de personalitat. El documental se centra en la més inversemblant: la policia espanyola el va trobar a Linares i es va fer passar per un nen de 15 anys desaparegut a Texas temps enrere. No hi tenia cap semblança física i no era cap adolescent. Però el més increïble és que la família del nen de Texas el va acollir com si res.

“Que jo recordi, sempre vaig voler ser algú altre, que la gent m’acceptés”, diu Bourdin. Perquè una cosa boníssima de l’estructura del documental és que des de l’inici ell mateix hi participa explicant el perquè i el com de la seva farsa. De fet, la feina de producció és excepcional perquè hi participen tots els implicats: Bourdin, la mare i la família del nen de Texas desaparegut i les persones que van dur a terme la investigació de manera més directa. No cal, per tant, veu en off.

'L’impostor' és un documental tan magnífic com inquietant: et deixa el malestar de les pel·lícules de terror

El documental es desenvolupa com una bona pel·lícula de por: juga molt amb el clima que generen els espais. Des del trajecte en cotxe fins a Linares, passant pels carrers del Texas més recòndit, els hotels i els centres de menors. Va alternant els personatges reals amb una recreació ficcionada d’algunes parts de la història, de manera que s’aconsegueix crear atmosferes narratives molt potents. La veu dels protagonistes autèntics sincronitzada amb la ficció documental ben feta té una potència emocional molt bèstia. Ara bé, el més angoixant és com el director, Bart Layton, insereix primers plans molt fugaços de Frédéric Bourdin en què simplement fa un gest, un somriure, una mirada, que té a veure amb el que expliquen els altres personatges. I fa basarda.

Es construeix de manera magistral el suspens i el clímax en el moment en què s’ha de produir la trobada entre Bourdin i la germana del nen desaparegut de Texas, on ella l’ha de reconèixer. És magnífic com el documental et va encaminant a diverses teories sobre com és possible que un desconegut et convenci que és el fill que vas perdre fa tres anys: la suggestió, l’autoengany, un desig emocional o la simple necessitat d’amagar un passat obscur. Un joc de personalitats tòxiques i manipuladores, de personatges mentiders, que edifiquen un castell de cartes espectacular però fràgil. L’espectador queda entre consternat i admirat. Per cert, hi ha un altre documental, del periodista Gerard Bagué, que relata l’etapa de Bourdin a Catalunya, posterior a la viscuda als Estats Units. Hauria estat bé emetre’ls de manera successiva.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT