ara.cat

Fa tres setmanes que Jordi Évole ha modificat el rumb del seu programa Lo de Évole sobre les presons per centrar-se en un contingut vinculat al coronavirus. Com que les circumstàncies per treballar són més complexes, valia la pena deixar passar unes setmanes per si Lo de Évole creixia i evolucionava perquè el programa adquirís consistència. Ara per ara, el més rellevant i bonic del programa són les costures que enllacen les entrevistes. Les transicions entre conversa i conversa jugant amb el llenguatge de les xarxes socials, intentant transmetre aquest estat de connexió digital permanent, fent referència a l’enorme pòsit de vídeos virals, missatges i imatges captades arreu del món, potenciant aquest efecte de globalitat, d’afectació planetària. No es pot negar tampoc l’esforç de producció i el mèrit periodístic d’haver aconseguit entrevistes amb el papa Francesc o amb Rosalía, referents mundials -cadascú en el seu sector-. Una altra cosa és que el resultat de les converses acabi sent del tot insubstancial.Ens trobem confinats en un estat d’alarma sense precedents, el govern s’ha carregat les competències autonòmiques i als ciutadans ens han desproveït de drets fonamentals com el de treballar, el de l’educació, el de llibertat de moviment, de reunió, de manifestació i tants d’altres. La societat, espantada i obedient, ho ha acceptat admirablement per preservar la salut i, en molts casos, la vida. Ens hem vist precipitats a una greu i inesperada crisi econòmica que s’ha carregat desenes de milers de llocs de treball i ha situat gran part de la població en una situació d’incertesa i inestabilitat personal i professional. Milers de famílies no saben com pagaran el lloguer, la hipoteca, els crèdits dels seus negocis i les seves despeses habituals. L’actitud del govern és bastant tèbia a l’hora de concretar solucions i en molts casos la gestió ha estat dubtosa. Les notícies parlen de futurs controls dels moviments de les persones a través del telèfon mòbil. El món de la cultura se’n va a la merda mentre els artistes dipositen gratuïtament les seves creacions a les xarxes. I al periodista que va saber estructurar a nivell popular un discurs crític al voltant de l’anterior crisi econòmica, que va posar a mans de l’audiència les preguntes que calia fer-se i les respostes necessàries, ara el tenim fent entrevistes bufones sense cap mena de transcendència periodística, amb un discurs emocional i tou sobre tot allò que l’emociona i li sembla entranyable de la gent, i passant-se a l’actitud del “¿Qué tal, tío?”, “¿Qué pasa, tío?”, fent preguntes de psicologia barata i canviant-se la jaqueta del xandall per crear la sensació del pas del temps. És descoratjador. En situacions tan crítiques a nivell social i econòmic, optar per aquesta bonhomia estovada acaba resultant fins i tot sospitós. És hora de proporcionar continguts crítics i útils, entrevistes que vagin al moll de l’os i actitud periodística més incisiva per fer pensar l’espectador i no pas de consolar l’audiència amb contes a la vora del foc sobre el coronavirus que no porten enlloc.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

La insubstancialitat en temps de coronavirus

“Supervivents” de la poesia catalana, traduïdes a l’anglès (1991)

Materials per educar en la diversitat

Mesurem les reaccions

La màgia que va venir d’Irlanda

Igualtat sense llibertat