CRÍTICA TV

No ens quedem amb Fran Rivera

Quedar-nos amb l’astracanada de Fran Rivera és limitar-nos a l’anècdota d'una cosa més greu

La notícia sobre la noia de trenta anys que s’ha suïcidat a Madrid després que un vídeo sexual seu circulés pels mòbils de tot els seus companys de feina ha tingut una repercussió especial arran d’un comentari del torero Fran Rivera a 'Espejo público'. L’home, que no té precisament el do de l’oratòria, va voler reprovar els homes que difonen vídeos sexuals posant la responsabilitat en les dones: “Los hombres no somos capaces de tener un vídeo así y no enseñarlo. A todas las niñas y mujeres, por favor, ¡no grabar vídeos de este tipo!” El personatge, intentant fer un discurs pedagògic (al seu entendre), normalitza la conducta del mascle inconscient, demanant responsabilitat a les dones. Per més que l’endemà Susanna Griso defensés el torero perquè ell, en realitat, volia condemnar aquella manera de procedir, el cert és que Fran Rivera va dir el que va dir. És el símptoma que fa el retrat més sincer de la problemàtica social: la culpa sempre és d’elles perquè no entenen el tarannà dels mascles (que Rivera considera que són tots iguals).

Però quedar-nos amb l’astracanada de Fran Rivera és limitar-nos a l’anècdota d'una cosa més greu. De l’anàlisi televisiva de la tragèdia d’aquesta noia morta se’n desprenen molts altres elements preocupants.

Per exemple, com els programes de televisió mostren en pantalla captures borroses del que podria ser el vídeo sexual o fotos personals de la víctima. No és res explícit, no es veu res, però convida l’espectador a desxifrar-ho. I delata una altra cosa terrorífica: que el vídeo pot haver arribat a mans dels mitjans.

Un altre fet és com la tragèdia té un enfocament conservador: la dimensió dramàtica és més greu perquè la noia morta és mare de tres fills i un marit que es va assabentar de l’existència del vídeo. ¿Seria menys greu si qui hagués mort fos soltera i sense fills? En el relat mediàtic, que les imatges haguessin arribat a la parella semblava el detonant, el súmmum de la gravetat. Aquest element era analitzat amb un pes específic. Per tant, la decepció de la parella i el suposat ‘disgust’ del marit tenen una prioritat fins i tot davant la humiliació individual de la dona.

L’especulació en les entrevistes sobre què va motivar la circulació del vídeo desvia l’atenció del que cal destacar: és un delicte en qualsevol cas. Una venjança, una broma de mal gust, un xantatge... Importa?

I finalment, la tertúlia es converteix en un debat a crits sobre si han de ser les dones les que han de ser més prudents o si la culpa no és d’elles. El resultat, un espectacle crispat que no fa més que contribuir a l’estigmatització de la sexualitat de les dones perquè, una vegada més, posa les víctimes com a protagonistes de la polèmica i se les qüestiona. El debat i els dubtes recauen en elles. I així, per més escandalitzats que es mostrin els periodistes, els mitjans no ajuden a fer avançar la societat.

Més continguts de