Perquè després no us queixeu
Crítica de teleDimarts Antena 3 va estrenar un altre 'reality', basat en les relacions de parella conflictives. Amb el joc de paraules ‘Intercambio consentido’ mostren com quatre matrimonis en crisi s’intercanvien i conviuen durant uns dies amb les noves parelles en una llar neutral, més luxosa que les seves cases respectives. Dos presumptes psicòlegs asseguren que es tracta d’una nova teràpia de parella en fase experimental, tot i que els arguments per sostenir el mètode són, per descomptat, nuls. De fet, tot el programa és un despropòsit sense lògica ni sentit. Vindria a ser la versió moderna d’aquell acudit en què un home que viu en un pis de trenta metres quadrats amb la dona, els fills i la sogra va al psiquiatre perquè no pot més i el metge li aconsella que durant unes setmanes sumi a la convivència una vaca, uns veïns, uns cosins d’Almeria i un amic, i després els faci fora a tots de cop: notarà que viu millor amb la seva família. Doncs bé, ‘Intercambio consentido’ ve a ser el mateix: te’n vas a viure amb algú que no coneixes de res i potser així trobes a faltar el que tenies a casa.
“Gritamos lo normá” és la frase que sintetitza els individus que participen d’aquesta farsa. Parelles en absoluta decadència relacional que, a més, contribueixen al drama forçant la comèdia del malestar. La gravació de les discussions per justificar la necessitat de la teràpia està al nivell d'‘Escenas de matrimonio’ i s'hi evidencia el menyspreu, el maltractament psicològic i fins i tot espurnes d’odi. El programa potencia els estereotips de gènere: mascles alfa que desitgen tenir relacions obertes “pero mi pareja no necesita lo mismo porque ella está enamorada de mi”, dones obsessionades amb la neteja o que són un escarràs, ganduls, un cantant de la tuna seductor i bledes assolellades. És el xou de les relacions terminals, i et sorprèn que hi hagi gent disposada a participar-hi (segurament a canvi d’algun incentiu econòmic). ‘Intercambio consentido’ transmet a l’espectador un mal rotllo horrorós per haver-se d’empassar unes vides miserables abocades a un desastre pitjor. Els psicòlegs consideren que es tracta d'“experiencias muy catalizadoras”, tot i que l’únic que detectes és una de les tortures televisives més cíniques de la dècada.
Una colla d’individus poc espavilats convertits en penosos conillets d’índies no tant perquè els arreglin el matrimoni sinó perquè han vist en la televisió un incentiu per estimular la seva rutina. L’esperpent de les sogres valorant les circumstàncies, els homes dient a les dones “Voy a limpiar el lavabo para que luego no te quejes” i l’experiència d’haver de compartir llit amb un desconegut és infratelevisió.
El pitjor és el missatge que traspua el programa: la normalització de les relacions tòxiques, el ‘podria estar pitjor’ com a lema de vida i la infelicitat i l’amargor com a sinònim de quotidianitat. Una merda de vides perquè després no us queixeu de la vostra.
