CRÍTICA TV

On és la mística?

El documental no aconsegueix transmetre a l’espectador la mística i la sensació d’ofec de l’apnea

Escolta aquí l'article llegit de Mònica Planas

'L’home dofí' que vam veure dimarts al ‘Sense ficció’ és un documental biogràfic sobre Jacques Mayol, la figura més emblemàtica de l’apnea submarina no només per les seves investigacions en aquest àmbit sinó també per haver trencat la barrera dels 100 metres de profunditat. Mayol va ser qui va inspirar la pel·lícula ‘El gran blau’ de Luc Besson, protagonitzada per l’actor Jean-Marc Barr. Mantenint aquest vincle amb la història cinematogràfica, és el mateix actor qui fa de narrador en el documental, llegint alguns dels passatges que Jacques Mayol havia deixat escrits.

És com si el documental hagués aconseguit entendre el vessant teòric del protagonista però no comunicar-ho sensorialment

El documental segueix una estructura convencional: una evolució cronològica del personatge des de la seva infantesa per anar explicant el seu creixement personal. De mica en mica es van introduint les persones que el van estimar, incloent les seves declaracions en el relat per entendre millor el personatge. Hi ha moltíssimes imatges d’arxiu que van il·lustrant la seva trajectòria, però costa que el documental acabi transmetent tant visualment com narrativament aquesta mena de fusió amb l’aigua i la simbiosi amb els dofins. És a dir, s’explica amb paraules però no s’aconsegueix comunicar amb imatges ni amb un clima narratiu tot allò que Jacques Mayol explicava en els seus escrits i transmetia a les persones que el coneixien. El silenci en la profunditat del mar, l’absència de respiració, la sensació que s’atura el temps, la capacitat per deixar la ment en blanc, el viatge a l’interior d’ell mateix que suposava cada descens al fons marí... És com si el documental hagués aconseguit entendre el vessant teòric del protagonista però no comunicar-ho d’una manera més sensorial a través de les imatges i el relat. De fet, és com si el documental tingués una certa pressa a l'hora d'explicar el relat, de condensar-lo, anant en contra del que el mateix Jacques Mayol pretenia expressar i semblava que sentís.

Tot i que el documental no aconsegueix transmetre a l’espectador la mística, l’obsessió i en molts moments la sensació d’ofec de l’apnea, ‘L’home dofí’ sap explicar d’on provenia el seu bagatge: el ioga, l’espiritualitat zen, l’origen dels seus patiments, la necessitat d’aconseguir un control mental que el pogués aïllar de determinats pensaments. I també els seus aspectes més foscos: l’egoisme i la seva incapacitat per establir uns vincles familiars que sembla que al final va trobar a faltar.

Així com a ‘El gran blau’ aquesta mística acaba resultant pertorbadora i s’explica tan bé la personalitat d’algú que constantment porta el seu cos i la seva ment al límit, el documental acaba per normalitzar el personatge. ‘L’home dofí’ és interessant per tot el que aporta des d'un punt de vista enciclopèdic però es queda curt a l'hora de retratar aquesta simbiosi sobrenatural, misteriosa i inquietant entre l’home i el mar que Mayol defensava. Tens la sensació que el documental no ha sabut explorar aquests límits i l’espiritualitat és més retòrica que d’atmosfera narrativa.

Més continguts de