CRÍTICA TV

Per què ens agraden els musicals del 'Polònia'?

No només ens fa gràcia què diu la lletra sinó que ens diverteix com s'ha construït

Dijous a la nit, el 'Polònia' feia una arrencada triomfal. Començaven amb una paròdia de 'Bohemian rhapsody' post 28-A per retratar com queda el mapa de la política espanyola. Sánchez (Pep Plaza), Casado (David Marcé), Rivera (Ivan Labanda), Abascal (Noé Blancafort), Iglesias (Marc Rodríguez) i Rufián (Ivan Labanda) entonen la melodia de Queen cantant als futurs pactes entre partits i cadascun d’ells resumeix el paper que li ha quedat assignat. No és el primer cop que el 'Polònia' parodia la cançó de Freddie Mercury. El novembre del 2012, el 'Polònia' feia una esplèndida ‘Rapsòdia convergent’ en què Oriol Pujol cantava "Papa, volem un estat" amb Artur Mas, Andreu Mas-Colell i Duran i Lleida fent un cant al país després del 25-N.

En aquests gairebé set anys de diferència, no només s’aprecia com ha canviat el panorama polític comparant la lletra de les dues adaptacions, sinó com el 'Polònia' s’ha anat perfeccionant i fent-se cada vegada més ambiciós en tots els àmbits: també en el de la realització i la postproducció. La nova ‘Bohemian rhapsody’ és un esquetx de cinc minuts i vint-i-tres segons que et manté fascinat, somrient i enganxat a la pantalla.

‘Bohemian Rhapsody’ és un esquetx de cinc minuts i vint-i-tres segons que et manté fascinat, somrient i enganxat a la pantalla

Per què ens agraden tant els vídeos musicals del 'Polònia'? Pel mateix motiu que ja ens agradaven les adaptacions musicals que feia La Trinca. La setmana passada, per cert, al 'Polònia' també parodiaven el famós ‘Arriba la Trinca’ amb l’arribada del ‘trifachito'. És un recurs que, d'una banda, estimula la nostàlgia i, de l’altra, garanteix el missatge. És on es fa gala d’una precisió enginyosa per quadrar les síl·labes de les cançons. No només ens fa gràcia què diu la lletra sinó que ens diverteix com s'ha construït. Com que prèviament coneixem la melodia, ens admira com s’ha ajustat el nou missatge a l’antiga cançó. Els vídeos musicals apel·len al nostre passat, a les nostres vivències anteriors, per captivar-nos. Si estan ben fets, generen una enorme satisfacció a l’audiència. La música i la melodia provoquen una alegria diferent de la d’un esquetx guionat tradicional. El vincle temàtic i emocional entre la cançó original i el missatge de l’adaptació fan, a sobre, un resultat magistral. La melodia i l’enginy a l’hora de fer encaixar la nova lletra obliguen a un missatge tan sintètic com directe que és eficaç des dels primers segons de la cançó. No cal esperar al gag final, a la resolució del conflicte, perquè ens faci riure. La sincronia de la música amb la lletra inventada, sumada a la doble caracterització o el doble rol dels actors (el polític convertit en estrella de la música), és un triple salt mortal instantani: la vista, l’oïda, l’intel·lecte i la memòria s’estimulen simultàniament des dels primers instants de l’esquetx. És fàcil explicar-ho però molt difícil fer-ho ben fet. Siguin quins siguin els temps polítics que vinguin, que per molts anys soni la música al 'Polònia' i ens els pugui cantar.

Més continguts de