Puigdemont o la Pantoja?
Nou episodi mediàtic del Procés: les persecucions a Carles Puigdemont a Brussel·les. El relat polític adopta la vulgaritat de la premsa rosa. Els reporters de La Sexta ja s’han convertit en paparazzis del Govern a l’estranger. Dimarts, al magazín Más vale tarde, la presentadora Mamen Mendizábal anunciava: “No se pierdan estas imágenes que acabamos de recibir. Nuestro compañero Xescu Tapias conseguía grabar y localizar a Puigdemont por las calles de Bruselas dirigiéndose a la sede de un partido político, Alianza Libre Europea. Nuestro compañero Xescu ya le ha preguntado qué hará si le cita la Audiencia Nacional. ¿Cuánto tiempo pretende estar en Bruselas? ¿Hasta cuándo se quedará allí? Primeras imágenes del presidente Puigdemont... Bueno, el presidente cesado...” Mentrestant, vèiem el reporter de La Sexta posant la carxofa a prop de Puigdemont, que intentava caminar a ritme àgil per un carrer de Brussel·les sense obrir boca, procurant sense èxit deixar enrere l’eixam de càmeres. L’escena recordava poderosament aquelles seqüències televisives que vèiem fa anys a l’ Aquí hay tomate en què els paparazzis perseguien Isabel Pantoja pel Mercadillo de la Charca de la Pava mentre intentava comprar i no deia ni piu als reporters.
El reporter Xescu Tapias, després, aclaria a Mamen Mendizábal que l’havien trobat “ paseando por las calles colindantes a esta plaza; una plaza donde la gente va a tomar algo ”.
Més enllà del que implica aquesta escena de caça al president cessat com a degeneració de la informació política, té unes connotacions complementàries subliminarment tòxiques. D’una banda, l’ús del verb passejar com a indicador de certa activitat lúdica. És a dir, donar a l’estada de Puigdemont a Brussel·les una connotació de vacances o de despreocupació, mentre Catalunya i Espanya estan en ple conflicte. La persecució urbana també reforça la idea del fugitiu. La imatge d’esquivar els micròfons és pròpia d’aquell que no vol donar la cara i desitja escapar-se perquè ha fet alguna cosa malament. Potencia també l’efecte de degradació. En qüestió d’hores, Puigdemont ha passat de les compareixences oficials en la solemnitat del Palau de la Generalitat o del Parlament a les corredisses de carrer driblant periodistes. Són escenes que remeten a d’altres de prèvies, amb Bárcenas o Urdangarin. Corruptes escapant de les càmeres.
El llenguatge televisiu mai no és innocent ni innocu. Sempre té una càrrega simbòlica. El passat audiovisual condiciona la interpretació de les emissions del present. L’etapa de la folklòrica Isabel Pantoja a la presó va tenir un relat sensacionalista mediàtic molt greu, indecent i cruel. Alerta amb el que haurem de veure, perquè els patrons de conducta televisius es repeteixen i ens espera l’espectacle més sinistre de la informació política.
