CRÍTICA TV

'Salvados': final de cicle

L'homenatge als convilatans tenia una segona lectura més freudiana: l’autohomenatge

Diumenge, Jordi Évole s’acomiadava del 'Salvados' per assumir nous projectes televisius. Per tancar aquesta etapa van fer un reportatge de caràcter més simbòlic dedicat al barri on va créixer: Sant Ildefons de Cornellà. Évole conversava amb la gent gran que s’hi va instal·lar al voltant dels anys seixanta provinents de diferents llocs d’Espanya. Va ser un programa dels que aspiren a ser bonics i adquirir un valor metafòric d’homenatge a la gent treballadora. La gràcia és que s’hi intercalava una pel·lícula dels anys 80 on hi participava un Évole amb només vuit anys descrivint el mateix barri.

L'homenatge als convilatans tenia una segona lectura més freudiana: l’autohomenatge. L’inici, amb Évole fent veure que llegia el diari en un banc com un veí més, mentre la gent se li acostava a dir-li coses, era ben bé una barreja de televeritat i postureig costumista. El famós exercint de persona de barri davant de les càmeres. Una manera d’explicar que, en el cim de l’èxit, és el mateix que quan tenia vuit anys i manté intacte l’orgull dels orígens. Al final es repetia la situació quan Évole ensenyava a tres veïnes un 'bonus track' de l’entrevista al papa de Roma on li feia la confessió que deixaria el programa i el líder de l’Església, amb certa confiança personal, el comminava a seguir sent honest. Aquesta benedicció papal en el programa tenia tant de carrincló com d’egocèntric.

Évole va ser el periodista que millor va saber retratar el drama de la crisi econòmica

Amb tot, aquesta mirada al barri té una explicació. Segurament, és aquest origen el que ha marcat la trajectòria periodística d’Évole i el que ha determinat la seva observació del món. I s’ha convertit en la seva marca. No en va, Évole va ser el periodista que millor va saber retratar el drama de la crisi econòmica. També qui va provocar un gir determinant en la investigació del greu accident del metro de València. S’ha assegut a conversar amb tota mena de presidents. Ha ficat cullerada en els conflictes més delicats (Euskadi, Catalunya-Espanya, Israel-Palestina). Ha fet periodisme polític, econòmic, de denúncia social i d’esports. Ha posat els peus en gairebé tots els continents. Ha explorat i jugat amb el gènere del reportatge d’autor i s'ha convertit en un referent que s’ha volgut imitar. S’ha convertit en un dels periodistes més admirats del país, ha rebut tota mena de reconeixements i ha aconseguit les entrevistes més buscades. Tot i que encara ploren perquè se’ls va criticar que l’entrevista de Puigdemont era massa lúgubre, s’ha de dir que el 'Salvados' ha fet, precisament, que a un nivell més popular s’entengués que la televisió no només és allò que es verbalitza sinó que és un missatge global d’imatge i paraula. Després de dotze temporades i molts especials hi ha hagut programes millors i pitjors. Però el que segur que han fet sempre el 'Salvados' i Évole és apel·lar a una audiència activa. Ja fos pel tema, per la manera d’explicar-lo, per com el visualitzaven o pel plantejament televisiu, i et podia semblar bé o malament. Però el 'Salvados' sempre ha induït l’audiència a fer el que és més important davant la televisió: pensar.

Més continguts de