La promoció del Sense ficció que dies abans anunciava Els petits nazis ja feia por per si sola. Perquè s’intuïa a la perfecció el que hi trobaríem: nens adoctrinats en la cultura de l’odi en famílies de l’extrema dreta. Els primers plans d’unes criatures angelicals mirant fixament a càmera amb ulls malvats provocava un sentiment ambivalent: la necessitat morbosa de veure-ho i, alhora, el rebuig per haver d’afrontar una realitat que preferiries que no existís.

Dimarts al vespre, assumint el repte, ens col·locàvem davant la pantalla i, només començar, un parell de rètols acompanyaven el "Basat en fets reals": “Els esdeveniments que s’hi representen no es descriuen amb exactitud” i “Els infants que apareixen en imatge són actors i no tenen cap relació amb els fets narrats”. El primer portava a la confusió. Entenem que es refereix a la part explicada a través de l’animació, però la frase “els esdeveniments no es descriuen amb exactitud”, què vol dir exactament? ¿Que la història és inventada? ¿Parcialment inventada? ¿O que la persona que explica la història no recorda gaire bé els fets? En tot cas, la frase semblava un eufemisme estrany que et feia agafar distància sobre allò que t'explicaven. El drama vital de l'Elsa i la Marrit tenia sentit si era real, però adquiria un efectisme melodramàtic si era inventat. Com que et plantejava dubtes, et descol·locava respecte als fets narrats. El fet que no hi hagués un gir final en la història i que no descobríssim cap prova de realitat de la trama d'animació feia pensar que potser era una història novel·lada. Aleshores, la seva funció seria la d'incrementar la intensitat terrorífica del documental. L'ús de nens actors per il·lustrar les explicacions dels mètodes pedagògics servia per fer més palpable el contrast entre la innocència d'aquelles criatures i la crueltat dels missatges que rebien. Els testimonis dels personatges de la ultradreta explicant com educaven els seus fills i els valors que inculcaven a les seves famílies era inquietant. I el més interessant era descobrir els testimonis dels nois que, un cop adults, van abandonar la ultradreta i podien oferir una mirada distant dels valors que van rebre. Aquesta era la part narrada en primera persona que més credibilitat t'oferia.

Impressionava, també, descobrir l’existència d’organitzacions de suport a persones que abandonaven l’extrema dreta o de camps d’entrenament dissenyats exclusivament per als fills dels feixistes. Ara bé, decebia trobar, per exemple, el concepte veu d’un expert anònim per presentar una persona que explicava el tarannà de la canalla educada en aquests entorns. Un expert anònim et provoca certs dubtes sobre la credibilitat de la font, ja que ni tan sols s’aclareix en què és expert. Potser el desconcert més gran d' Els petits nazis és el dubte de si tot allò que quedava poc clar era per prudència o per incrementar la por d’uns fets que, ja per si sols, eren prou terrorífics.