CRÍTICA TV

Sèries casolanes de confinament

Les televisions públiques han estrenat, amb una rapidesa admirable, dues sèries

Les televisions públiques han estrenat, amb una rapidesa admirable, dues sèries on tota l’acció dramàtica es produeix en situació de confinament. Primer va ser TV3, amb #JoTambéEmQuedoACasa, quinze minuts diaris a la sobretaula en què se succeeixen diversos esquetxos on els protagonistes connecten entre ells a través de videotrucades per mantenir el contacte durant l’obligat aïllament. Aquesta setmana TVE va estrenar a La 1 una sitcom molt similar. Diarios de la cuarentena mostra la vida d’uns altres personatges, d’edats més diverses, que també interactuen entre ells o interpreten escenes de la seva quotidianitat isolada.

Primer de tot, s’ha de lloar que en unes circumstàncies d’extrema precarietat i situacions rudimentàries a nivell tècnic, el resultat sigui l’assolit tenint en compte que són els mateixos actors els que han de solucionar aspectes de realització en el seu àmbit domèstic. També se’ls ha de donar l’enhorabona perquè, en aquests moments, els actors i actrius implicats en aquests dos projectes deuen ser els únics afortunats del gremi que tenen feina. A nivell narratiu, les dues sèries tenen la singularitat de reproduir la simultaneïtat vital de l’espectador, un fet que no és gens habitual. Construeixen una mena de metarealitat que reprodueix les condicions en què es troba l’espectador, convertint la televisió en una mena de mirall (una mica distorsionat) d’allò que passa a les llars del país. En període de confinament, tots plegats, des de casa nostra, semblem figurants en un thriller científic de terror on no tenim cap altra missió que esperar que algú altre solucioni la catàstrofe mundial. Cada llar és una petita sitcom i la tecnologia que serveix per comunicar-nos s’ha convertit en el llenguatge audiovisual que vertebra aquestes ficcions casolanes.

Ara bé, l’interès del resultat televisiu és força relatiu. Com a espectador, més que interessar-te per la trama i els diàlegs, et converteixes en una mena de voyeur que s’encurioseix per les circumstàncies domèstiques i laborals dels intèrprets de l’esquetx. Els que tenen piscina, els que fan participar els seus fills en la trama, els que són parella... Més enllà d’això, els esquetxos es basen en una verborrea costumista constant, una incontinència explicativa, una hiperactivitat dialogada que sobrepassa l’interès de l’espectador. La multitud d’escenes en primer pla, d’actors interpretant personatges estressats, hipermotivats o ultracomunicatius i els seus melodrames derivats del confinament caduquen molt ràpidament. La intenció és molt bona però la satisfacció que generen, l’interès que desperten i l’impacte televisiu és escàs. Voler-ho fer tan falsament realista ho ha fet avorrit i pla. No hi ha diversitat, no hi ha subtext, no hi ha missatge, no hi ha enginy, no hi ha provocació, no hi ha crítica social, no hi ha intencionalitat. Per més confinament que hi hagi i per més casolanes que siguin, si les ficcions són absolutament buides en temps de crisi és suficient perquè siguin intranscendents.