CRÍTICA TV

Els silencis de la reina

És insòlit com 'The Crown' i Netflix estan podent retratar una família reial encara en funcions

Dilluns, en aquest diari, l'Antoni Bassas us recomanava que veiéssiu la sèrie The Crown (Netflix). No puc fer més que insistir-hi. Podeu començar-la des de l’inici o passar directament a la tercera temporada, que s’acaba d’estrenar. Els canvis d’actors per ajustar-se a les edats reals dels personatges no han perjudicat en absolut la qualitat de la sèrie. És més, part de l'èxit d’aquesta tercera temporada és la interpretació d'Olivia Colman. La seva reina Elisabet és extraordinària. El relleu generacional i d’actriu l’afronten obertament a la primera escena. Li porten a sa majestat els nous segells amb la seva imatge actualitzada. Ella, amb amargor, observa el pas de la joventut (amb la imatge de l’anterior actriu, Claire Foy) a la maduresa. “No hi ha res a fer. No tens més remei que suportar-ho”. S’ho diu a ella mateixa, però també és un missatge per als espectadors. Les frases resumeixen a la perfecció la temporada: aguantar amb rigidesa el càrrec que va heretar. Suportar, sense alternativa, el pes de la Corona.

La protagonista ha evolucionat. Mentre que en les dues primeres temporades es mostrava una reina en fase d’aprenentatge, insegura en determinades circumstàncies, ara és la reina consolidada que executa amb fermesa la seva funció. La determinació fèrria de mantenir la neutralitat, l’objectivitat i la inexpressivitat que obliga la Corona serà, en molts moments, la clau dels conflictes narratius. Però Olivia Colman sabrà explicar, a través d’uns silencis eixordadors, tot allò que el càrrec li impedeix. Les mirades seran també un element clau del subtext de la sèrie. La majoria dels episodis giraran al voltant de fets històrics. En el capítol tres s’explicarà la tragèdia del poble miner d’Aberfan, i l’emoció que sentirà l’espectador es confrontarà amb la fredor de la reina. A Catalunya, adquirirà una dimensió especial l’episodi sis (segurament el millor de la temporada), en què enviaran el jove príncep Carles a estudiar a Gal·les, on patirà les hostilitats del nacionalisme i el desig d’autodeterminació dels seus habitants. Els paral·lelismes que s’estableixen entre el xoc ideològic entre britànics i gal·lesos i el conflicte emocional entre el príncep Carles i la seva mare són, a nivell de guió, sublims. L’esbroncada del professor de llengua i la discussió entre la reina i el seu fill són moments estel·lars de la sèrie.

The Crown ens posa en la tessitura de dubtar sobre si allò que relata és escrupolosament cert i quin percentatge hi ha de llicències narratives. La potència de la sèrie fa que gairebé tingui el poder de reescriure la història. Però és insòlit com The Crown i Netflix estan podent retratar una família reial encara en funcions amb els seus errors i les seves misèries i reflectint la realitat històrica d’un país i no pas la farsa d’un país fet a mida de la seva monarquia.

Més continguts de