23/07/2018

Tots són víctimes

2 min

Crítica de teleEl '30 minuts' de diumenge posava l’espectador en tensió. El reportatge explicava el cas d’Esad Landzo, un home que ha passat deu anys tancat en una presó de Finlàndia condemnat per les tortures i crims comesos durant la guerra a l’antiga Iugoslàvia. Aleshores ell tenia 19 anys i, mobilitzat per les forces serbobosnianes, va ser guardià del camp de Celebici. Allà va vexar i torturar els presoners, la majoria civils, i va abusar d'ells.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El reportatge ‘Sense oblit ni perdó’ ens dona inicialment un context devastador dels crims contra la humanitat que es van produir en aquella guerra perquè l’espectador se situï en la barbàrie. I després alternen la mirada penedida de l’Esad amb les expressions de dolor i emoció d’algunes de les seves víctimes, que amb prou feines poden articular paraula recordant l’horror que van patir.

És impactant també el moment en què l’Esad es mira en una fotografia d’ell mateix quan era petit: “No em puc creure que en aquest nen hi hagués el monstre que vaig arribar a ser”, diu compungit. Les imatges d’arxiu també ens mostren l’Esad soldat, l’home malvat que amb una arma a la mà es va sentir un heroi.

Les víctimes de l’Esad recorden davant la càmera les humiliacions i agressions que van rebre. Per tant, quan es produeix la trobada amb ell, l’espectador pot fer-se càrrec de la tensió, el mal i la ràbia latent que desprèn l’escena.

La segona meitat del reportatge, que es limita a mostrar de manera consecutiva les trobades entre les víctimes i el seu botxí, és d’una gran intensitat tot i l’austeritat narrativa. Veiem com es produeix la trobada i com l’Esad comença per agrair que hagin acceptat veure’l. A més, hi ha un factor determinant: la reunió es produeix al mateix camp on es van produir les tortures, fet que encara converteix en més tràgica i colpidora l’escena. Les víctimes li pregunten si recorda qui són o què va passar en alguns llocs concrets per assegurar-se que l’Esad, igual que ells, també té gravat a la memòria l’horror del que va fer. Com a espectador, tens la sensació que la presència de la càmera condiciona la conversa i frena la intensitat i els detalls dels retrets que li fan.

Potser a nivell de realització les trobades entre l’Esad i les seves víctimes no estan prou ben filmades. Gairebé mai els veiem en el mateix pla. Es fragmenta massa l’escena, es perd context i el llenguatge corporal i s’eliminen distàncies. En alguns moments es desvirtua la càrrega emocional. La imatge no està a l’altura del moment periodístic.

El reportatge intenta posar en valor el penediment de l’Esad i, sobretot, explicitar com la seva vida ha esdevingut buida i sense sortides. ‘Sense oblit ni perdó’ intenta mostrar que, a la llarga, tots són víctimes. El reportatge vol sembrar una llavor: valorar el gest de demanar perdó per intentar tancar ferides, tenint en compte que en aquell genocidi cap dels condemnats ho ha fet. Dubtes, però, si el reportatge, en aquest sentit, serà eficaç. Però segurament val la pena intentar-ho.

stats