Una monja a la deriva
El fet que l’operació propagandística anomenada III Flotilla de la Llibertat Rumb a Gaza constituís, a finals del mes de juny passat, un fiasco complet en termes d’impacte mediàtic (que era el seu únic objectiu) potser no justifica del tot que deixem passar l’episodi sense anàlisi ni comentari. Sobretot, perquè vam tenir -els catalans, vull dir- una representant il·lustre a bord de l’esmentada Flotilla, una aspirant confessa a la presidència de la Generalitat; algú que havia declarat: “Crec que la popularitat que tinc a Catalunya pot servir perquè la denúncia d’allò que passa a Gaza arribi a molta gent”. Com ja han endevinat, em refereixo a la monja en excedència Teresa Forcades i Vila.
La senyora -o la germana, no sé quin és el tractament precís a hores d’ara- Forcades va repetir, en sortir de l’aeroport del Prat per incorporar-se a l’expedició, el mantra més suat de la propaganda antiisraeliana a propòsit de la franja: que Gaza és “la presó a cel obert més gran del món”, amb 1,8 milions de reclusos. Potser sí, però en tot cas es tracta d’una presó ben estranya.
Una presó que conté desenes de milers de suposats presos armats fins a les dents i organitzats militarment (em refereixo als integrants de les milícies i els cossos policials de Hamàs). Una presó des de la qual, al llarg de la darrera dècada, s’ha disparat contra els pretesos escarcellers (la població civil israeliana dels territoris limítrofs) desenes de milers de projectils i coets, que han causat desenes de morts i centenars de ferits. Una presó que, cada dia, rep legalment des d’Israel 800 camions carregats de subministraments, i il·legalment -a través dels túnels per sota de la frontera egípcia- tota mena d’altres materials i productes, des d’armes i explosius fins a... un lleó viu, peça central del futur zoològic de la franja. Una presó amb centres comercials, i terrasses de cafès i restaurants elegants en primera línia de mar. Tot -això, sí- controlat amb mà de ferro per la dictadura islamista de Hamàs.
Que un adolescent alliçonat al seu institut per l’arenga de qualsevol activista propalestí desconegui tot això resulta disculpable. Que una doctora en medicina i en teologia, amb estudis a Harvard i a la Universitat Humboldt de Berlín també ho ignori, o fingeixi ignorar-ho, i vagi repetint els tòpics més pamfletaris, constitueix una greu manca d’honestedat intel·lectual i moral. Que la monja Forcades i els seus coexpedicionaris circumscriguin a Gaza la seva defensa dels drets humans evidencia una mirada esbiaixada, sectària, estràbica sobre els conflictes mundials, i sobre el Pròxim Orient en particular.
Ara fa un any, l’operació militar israeliana Marge Protector contra Hamàs a Gaza va causar, segons l’ONU, 2.131 morts palestins, la majoria civils. Des de fa quatre mesos, la guerra a la vegada civil i internacional al Iemen, i en particular els bombardejos de l’aviació saudita sobre les faccions iemenites que li són hostils, ja han provocat més de 3.000 morts, la immensa majoria civils. I bé, si Teresa Forcades i companyia volien ajudar unes víctimes oblidades i atraure l’atenció sobre un conflicte que els media occidentals ignoren, per què els seus vaixells no enfilaven el canal de Suez, i solcaven després el mar Roig, i s’arribaven fins al port d’Aden portant a bord una mica del material mèdic o el menjar que els habitants de la devastada ciutat necessiten dramàticament?
L’expedició hauria resultat més llarga i més perillosa (no vull ni imaginar una intercepció de la flotilla per part de la marina saudita...), però sobretot tenia un problema que la feia inconcebible: al Iemen els malvats, els opressors, els botxins, els criminals de guerra no són els israelians, els sanguinaris “sionistes”. En aquell país de la península Aràbiga, tots els bàndols i les faccions que es combaten (els houthis, els partidaris de l’exdictador Sàleh, els separatistes del sud, els saudites, els egipcis, els sudanesos, etcètera) són àrabs i musulmans, com a màxim dividits entre sunnites i xiïtes. I ni tan sols una teòloga titulada com Forcades no és capaç de discernir, en aquest panorama, quins són els bons i quins els dolents. En canvi, a Gaza és tan fàcil!
Mentre temo que, en la seva actuació política al capdavant de Procés Constituent, la monja excedent Forcades tingui una visió de la realitat igual d’esquemàtica i esbiaixada, no em puc estar d’afegir un detall sobre la III Flotilla a Gaza. Un altre dels passatgers d’honor era l’expresident tunisià (2011-2014) Moncef Marzouki. Doncs bé, el mateix dia que Marzouki intentava redimir els palestins de la franja, un jove compatriota seu fanatitzat feia irrupció a les platges de Susa i assassinava a trets una quarantena de turistes europeus. ¿No troben que, en lloc d’animar flotilles, el doctor Marzouki hauria servit millor els drets humans combatent el terror jihadista al seu propi país?
