La mort de Franco: els enigmes

Franco no va morir a les 5.20 hores del 20 de novembre, sinó possiblement la nit del 19. Ho certifiquen el periodista Joaquín Bardavío, que situa la mort “ las últimas horas del día 19 o [...] los primeros minutos del día 20 ”, i l’historiador Ricardo de la Cierva, que afirma que a les 19.30 de la tarda del dia 19 l’electroencefalograma del dictador era pla i es podia notificar la seva mort “en cualquier momento ”. Aleshores, per què es va anunciar el dia 20?

Una data esotèrica: 19-N. Hom pot triar dues explicacions, la simbòlica i la pragmàtica. La primera atribueix l’ajornament a l’afany que la data de la mort coincidís amb la de José Antonio Primo de Rivera (el fundador de la Falange afusellat el 20 de novembre de 1936). L’explicació no es pot descartar pel clima d’histèria existent en mitjans madrilenys. De la Cierva assenyala que setmanes abans de l’òbit s’havia difós aquesta predicció sobre la mort de Franco: “ La suma [...] de las fechas inicial y final de la guerra civil, 18-7-36 y 1-4-1939, resultaba 19-11-75 ”. “ Aquellos días yo palpaba el ambiente esotérico a alturas poco creíbles ”, destaca. Per tant, hi hauria sectors del règim per als quals el 19-N i el 20-N tenien dimensió mística.

La raó pràctica d’ajornar la data de la mort va ser que durant el govern de Carlos Arias, el SECED (el servei d’intel·ligència dependent de presidència) va elaborar l’ operación Lucero, aprovada el juliol de 1975 i que preveia tots els passos a fer en morir el dictador. El primer era precisament ajornar l’anunci de la defunció per ultimar el dispositiu previst i copsar possibles reaccions de l’oposició i la ultradreta.

El pla preveia també l’homenatge a Franco, les honres fúnebres i l’enterrament. En aquest sentit, va ser el SECED qui va proposar sepultar-lo al Valle de los Caídos, com va explicar un exmembre de l’ens, Juan Peñaranda: “Fue una decisión de Presidencia, a sugerencia nuestra. Pero, claro, ¿dónde ibas a enterrarle una vez que se decide que iba a ser aquí, en Madrid? La ventaja del Valle de los Caídos es que lo sacas de la ciudad, pues no había un sitio permanente en Madrid donde poder enterrarle. [...] ¿Se consultó con la familia? [...] quizá Arias se lo dice a la familia… Y Doña Carmen debió decirle: «Haced lo que os parezca más oportuno». Pero no era un tema de consulta, sino tener la cortesía de anunciarles lo que íbamos a hacer ”.

Una data decisiva: el 26-N. La llarga agonia de Franco també ha ofert lectures polítiques. L’escriptor José Luis de Vilallonga va apuntar que obeïa a l’intent desesperat del marquès de Villaverde, gendre del dictador, de mantenir-lo viu per tal d’aconseguir reemplaçar com a futur rei el príncep Joan Carles pel seu cosí germà Alfons de Borbó Dampierre, casat amb una néta de Franco. Això era viable perquè la llei de successió del règim permetia al dictador revocar el seu successor quan volgués. Però aquesta possibilitat sembla infundada, ja que Franco -en estat terminal- va deixar clar a la seva filla Carmen que Joan Carles era el successor inequívoc.

Tanmateix, es pot formular una altra fita d’aquesta agonia prolongada: prorrogar el mandat del president de les Corts franquistes, Alejandro Rodríguez de Valcárcel, que expirava el 26 de novembre. Si aquest hagués continuat al capdavant de la institució fins al novembre de 1981 i Arias hagués romàs al timó del govern fins al gener de 1979 (com era previst), el rei hauria quedat lligat i sense els seus homes de confiança: Suárez en lloc d’Arias i Torcuato Fernández-Miranda en lloc de Valcárcel. Tanmateix, Carmen Franco, la filla del dictador, ha negat tals propòsits: “ Eso es pura fantasía. [...] Fueron una serie de circunstancias las que hicieron que la agonía de mi padre fuera así de larga, pero no fue una cosa premeditada por una cuestión política ni por preparar de alguna forma algo”.

No obstant això, s’ha assenyalat que Rodríguez de Valcárcel, sabedor que el nou monarca no volia que continués en el càrrec, l’hauria desobeït el dia de proclamar-lo rei a les Corts (el 22-N) i va canviar el discurs previst. Així, hauria acordat amb Joan Carles I dir: “ Desde la emoción del recuerdo de Franco, nueva era. ¡Viva el rey! ” Però a la cerimònia va dir: “ Desde la emoción del recuerdo de Franco, ¡viva el rey! ”, tot vinculant dictadura i monarquia. El discurs va ser seguit d’una ovació i per darrer cop es va sentir a l’hemicicle el crit “Franco, Franco, Franco”, que d’aleshores ençà només se sentiria en aplecs de nostàlgics del dictador.

Tot era possible. ¿Van succeir les intrigues esmentades? No ho podem confirmar, però no serien improbables atès que els darrers temps de Franco van ser una lluita de “tots contra tots” amb aire de novel·la gòtica. Així, l’anomenat “clan Girón” (el reducte de fidels al dictador del Pardo) va carregar contra Arias per traïdor, van registrar les seves converses i van fer escoltar a l’autòcrata frases com “ Franco es un viejo y aquí no hay más cojones que los míos ”. Alhora, Arias va fer gravar les converses de Joan Carles. L’espionatge va assolir tal grau que Franco va començar a dictar les memòries a instàncies del seu metge Vicente Pozuelo i només es va fiar de la dona d’aquest per transcriure-les.

Mort el dictador, el seu fantasma va cuejar en la difícil relació entre Arias i el monarca, ja que el primer era un franquista impenitent que menyspreava el segon: “ Yo con un niño no sé hablar más allá de diez minutos. [...] Algo así me pasa con el rey ”, va comentar. Per què Joan Carles I no es va desempallegar de l’incòmode president fins al juliol de 1976? Hom ha apuntat que Arias li feia xantatge perquè tenia cintes de converses polítiques compromeses del rei d’abans i després de la mort de Franco. Si fos cert, l’ombra de l’autòcrata hauria estat present a la cúpula de l’Estat mig any després del 20-N.

Això sí, Arias no va aconseguir ressuscitar el règim. Un cop dimitit, va fer visites al Valle de los Caídos en què es va adreçar al dictador en aquests termes: “ Mira, ya ves cómo estamos. ¡Cómo no vengas tú con un milagro desde arriba... esto no lo arregla nadie! ” Com sabem, Franco no el va escoltar.

Més continguts de