La mort de l’Isidre Nonell (1911)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsJo vaig escriure antany una fantasia amb aquest títol... -Mes, ara, per al nostre dol no es tracta ja d’un conte arbitrari! En el conte moria l’artista en mans de sos models... -Noteu, però, que la realitat no ha estat massa diferent que el conte. Si no en mans dels models, ha mort en mans de la seva musa, el pobre i gran amic! La musa d’en Nonell -un dia es veurà clar- ha estat Barcelona. -Barcelona, amb ses pobreses, amb ses limitacions, amb ses dolceses, amb sa sensualitat. Barcelona, la colorida. Barcelona, la desliniada. Barcelona, l’arquitectural. Barcelona, la de totes les suavitats i de totes les acrituds. En Nonell ha estat un essencial barceloní, un fill de Barcelona. L’estimava follament, àdhuc sense adonar-se’n compte, àdhuc malparlant-ne. I vet aquí que és Barcelona qui l’ha matat. No en encesa revolta com se fingia dels models, sinó en infecció covarda -molt nostra!.. La meva fantasia va ésser una mica superficial. No va preveure prou clarament el joc profund de les causes i dels efectes. En Nonell, anecdòticament pintor dels miserables, podia morir en mans dels miserables. Però és més lògic i més tràgic que l’enamorat de Barcelona hagi mort per obra de Barcelona. Tan tràgic que se’ns romp el cor; però tan lògic alhora, que no podem menys d’haver-ne secretament una inconfessable sensació de calma, com la que dona una clara arquitectura o el racional acabament d’un bell sil·logisme o d’una simfonia.