ABANSD’ARA

La mort de l’Isidre Nonell (1911)

Glosa d’Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 -Vilanova i la Geltrú, 1954), publicada a La Veu de Catalunya (22-II-1911) l’endemà de la mort d’Isidre Nonell (Barcelona, 1872-1911), esdevinguda tal dia com avui fa cent nou anys. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) obrirà el 14 de maig una exposició -titulada Nonell, la bellesa en l’estigma- que posarà l’accent en el context internacional d’aquest pintor i en la seva atenció artística sobre el món de la marginalitat. La “fantasia” que esmenta D’Ors en aquesta peça és la que va narrar en un conte titulat La fi de l’Isidro Nonell, publicat a Pèl & Ploma (I-1902). L’articulista imaginava que la pobra gent representada en els quadres de Nonell acabaria matant aquell artista per “deslliurar-se per sempre de les urpes innobles de la lletgesa”. Dibuix de Nonell a la portada del número de la revista on D’Ors va publicar la seva escabrosa fantasia.
EUGENI D’ORS, ‘XÈNIUS’ 1911

Jo vaig escriure antany una fantasia amb aquest títol... -Mes, ara, per al nostre dol no es tracta ja d’un conte arbitrari! En el conte moria l’artista en mans de sos models... -Noteu, però, que la realitat no ha estat massa diferent que el conte. Si no en mans dels models, ha mort en mans de la seva musa, el pobre i gran amic! La musa d’en Nonell -un dia es veurà clar- ha estat Barcelona. -Barcelona, amb ses pobreses, amb ses limitacions, amb ses dolceses, amb sa sensualitat. Barcelona, la colorida. Barcelona, la desliniada. Barcelona, l’arquitectural. Barcelona, la de totes les suavitats i de totes les acrituds. En Nonell ha estat un essencial barceloní, un fill de Barcelona. L’estimava follament, àdhuc sense adonar-se’n compte, àdhuc malparlant-ne. I vet aquí que és Barcelona qui l’ha matat. No en encesa revolta com se fingia dels models, sinó en infecció covarda -molt nostra!.. La meva fantasia va ésser una mica superficial. No va preveure prou clarament el joc profund de les causes i dels efectes. En Nonell, anecdòticament pintor dels miserables, podia morir en mans dels miserables. Però és més lògic i més tràgic que l’enamorat de Barcelona hagi mort per obra de Barcelona. Tan tràgic que se’ns romp el cor; però tan lògic alhora, que no podem menys d’haver-ne secretament una inconfessable sensació de calma, com la que dona una clara arquitectura o el racional acabament d’un bell sil·logisme o d’una simfonia.