La claror de Sinera (1985)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSalvador Espriu, segons les seves mateixes paraules –“Ordenat, establert, potser intel·ligible / Deixo el petit món que duc des de l’origen”–, ha bastit la mítica Sinera amb el relleu d’un orfebre que la repussés en argent. Atès el caràcter simbòlic del mite autèntic i la bellesa colpidora dels mots que ens comuniquen la imatge de Sinera, aquesta ha esdevingut una veritable representació de la pàtria, aquest mot que ara molts eviten d’escriure i que tan endins porta el poeta d’El laberint i el mur. Crec que la lírica d’Espriu ha estat d’una manera molt precisa l’expressió que calia a tot un poble en els llargs anys de la seva nit, per dir-ho amb una paraula espriuana. En aquest sentit, el creador de Sinera és el nostre poeta nacional, encara que la comparació sembli estranya, d’una manera molt semblant com Virgili ho va ser d’una Roma triomfant i expansiva. Aquelles velles victòries van ser reflectides en una èpica, i la llarga derrota catalana ho ha estat en una lenta, clara, desolada elegia, no mancada, però, d’impuls ni d’esperança. Aniré més lluny: contra els qui menysvaloren la qualitat formal i mètrica de la poesia d’Espriu, cal afirmar que el nostre autor empra tots els recursos del seu métier encara que no es deixi dominar per ells. S’ha estudiat i remarcat a bastament la importància del joc fònic en Virgili; heu-ne ací un exemple que suggereix la calma excessiva de “la superfície immòbil de marbre” del mar: “flatus et in lento luctantur marmore tonsae”. Vegem ara com en el nostre poeta aquest mateix recurs ajuda l’expressivitat del vers: [...] la lleugera i suau sonoritat de “en una lleu remor / de fulles molt daurades”. També la bellíssima imatge de les paraules o els cants que acompanyen el sol fins a la seva posta troba una expressió feliç, no inferior a les de Cal·límac i de Virgili, en les Cançons de la roda del temps; és impossible d’oblidar la subtil força d’una frase aparentment tan senzilla com “s’enduien veus d’infants / el sol que jo mirava”. La semblança entre els dos poetes és, però, més profunda: ambdós senten la tristesa pregona d’un món sotmès als perills de la discòrdia i la guerra, la “glaçadora tristesa” d’Espriu, [...] Res més llunyà d’una poesia feta d’inflats mots damunt un buit que la lírica d’Espriu; tot llegint-lo lentament comprenem el pensament dels grecs sobre els escriptors que cerquen el seu camí només amb 1’enginy i els que posen en el seu art quelcom de profund, d’on neixen els versos que fan companyia. Salvador Espriu, incansable llegidor dels poetes clàssics grecs i llatins, i que aconsella aquesta lectura al final del seu llibre sobre els mites, Les roques i el mar, el blau, ha bastit ell mateix el mite de la claror de la Sinera. Agraïm-li-ho amb mots si fa no fa virgilians: el teu cant, acostar-se al teu cant, és com en la calda apaivagar la set en una font viva d’aigua dolça.
