La mort d'un conte de fades

Primer, la bona notícia: per fi comencen a admetre que les mesures d'austeritat no funcionen. I ara la dolenta: sembla que hi ha poques perspectives d'un canvi de rumb a curt termini.

Aquest ha estat el mes en què ha mort la fada de la confiança.

Durant aquests dos últims anys la majoria de responsables polítics europeus i molts polítics i experts nord-americans han estat esclaus d'una doctrina econòmica destructiva. Segons aquesta doctrina, els governs, davant d'una economia en greu depressió, no han de reaccionar com diuen els llibres de text -gastar més per compensar la caiguda de la demanda privada-, sinó amb mesures d'austeritat fiscal: retallar la despesa per equilibrar els pressupostos.

Els crítics ja van advertir de bon començament que l'austeritat només empitjoraria la depressió. Els austerians , però, insistien que passaria tot el contrari. Per què? La confiança! "Unes polítiques que inspirin confiança no dificultaran la recuperació econòmica sinó que la promouran", deia Jean-Claude Trichet, expresident del Banc Central Europeu, una afirmació que van repetir als EUA els republicans al Congrés. O, com ja vaig dir fa temps, la idea era que la fada de la confiança arribaria i recompensaria els responsables polítics per la seva virtut fiscal.

La bona notícia és que, per fi, moltes persones influents reconeixen que la fada de la confiança era un mite. La mala notícia és que, malgrat aquest reconeixement, sembla que hi ha poques perspectives d'un canvi de rumb a curt termini, tant a Europa com als Estats Units, on mai ens hem adherit plenament a aquesta doctrina, però on hem aplicat una austeritat de facto a través d'enormes retallades de la despesa i de l'ocupació en l'àmbit estatal i en el local.

Així doncs, parlem de la doctrina: apel·lar a les meravelles de la confiança és una cosa que a Herbert Hoover li hauria semblat totalment familiar, i la fe en la fada de la confiança ha donat a l'Europa contemporània més o menys els mateixos resultats que va donar als Estats Units de Hoover. En tota la perifèria europea, des d'Espanya fins a Letònia, les polítiques d'austeritat han provocat una caiguda de l'economia com la de la Gran Depressió i una desocupació també com la de la Gran Depressió; no veiem enlloc la fada de la confiança, ni tan sols a la Gran Bretanya, que fa dos anys va fer un gir cap a l'austeritat que va suscitar fervoroses alabances de les elits polítiques de totes dues bandes de l'Atlàntic.

Res d'això ens hauria d'agafar per sorpresa, perquè ja fa molt de temps que és evident que les polítiques d'austeritat han estat incapaces de complir les seves promeses. Tanmateix, els líders europeus s'han passat anys negant-ho, insistint que les seves mesures començarien a donar resultats en qualsevol moment i celebrant suposats triomfs davant del més mínim indici. Cal destacar el cas dels soferts (literalment) irlandesos, que han estat aclamats com un exemple d'èxit, no una sinó dues vegades: a principis del 2010 i després, la tardor del 2011. Al final ha resultat que els suposats èxits eren un miratge; després de tres anys d'austeritat, Irlanda no presenta encara cap indici d'autèntica recuperació per sortir d'una recessió que ha fet pujar el percentatge d'atur fins a gairebé el 15%.

Però alguna cosa ha canviat aquestes últimes setmanes. Diversos esdeveniments han enderrocat, pel que sembla, el mur de la negació. És el cas de la caiguda del govern holandès a causa de les mesures d'austeritat proposades, el bon resultat d'un François Hollande vagament contrari a les mesures d'austeritat en la primera volta de les presidencials franceses i un informe econòmic que demostra que a la Gran Bretanya li van pitjor les coses en l'actual crisi que no en la dècada del 1930. Tot d'una, tothom reconeix que l'austeritat no funciona.

La pregunta ara és què pensen fer. I em temo que la resposta és: no gran cosa.

En primer lloc, tot i que sembla que els austerians han perdut la fe en l'esperança, no han renunciat pas a la por: segueixen afirmant que, si no retallem les despeses, fins i tot en el context d'una economia deprimida, tots ens convertirem en Grècia, amb els interessos del deute pels núvols.

Ara bé, s'ha demostrat que l'afirmació que només l'austeritat pot calmar els mercats de bons és tan equivocada com l'afirmació que la fada de la confiança portaria la prosperitat. Gairebé han passat tres anys des que The Wall Street Journal va avisar amb gran excitació que els anomenats bond vigilantes (vigilants del mercat de bons) havien començat a atacar el deute dels EUA; no només segueixen baixos els interessos del deute sinó que fins i tot s'han reduït a la meitat. Fa més d'una dècada que el Japó ha d'afrontar serioses advertències sobre el seu deute; aquesta setmana podria demanar un préstec a llarg termini amb un tipus d'interès inferior a l'1%.

I els analistes seriosos afirmen ara que probablement l'austeritat fiscal és contraproduent en una economia deprimida: l'austeritat, en contreure l'economia i perjudicar els ingressos a llarg termini, empitjora les perspectives del deute en comptes de millorar-les.

Però tot i que la fada de la confiança sembla morta i enterrada, les històries de la por del dèficit segueixen tenint molts seguidors. En efecte, els defensors de la política econòmica britànica desestimen qualsevol petició de replantejar aquestes mesures, malgrat l'evidència del seu fracàs, amb l'argument que suavitzar-les faria que es disparessin els interessos del deute.

Així doncs, vivim ara en un món de polítiques econòmiques zombis; unes polítiques que haurien d'haver mort davant l'evidència que totes les seves premisses són errònies, però que, malgrat tot, segueixen arrossegant-se pel món. I ningú sap quan arribarà a la seva fi el regne de l'error.