És morta, Espanya?

Espanya no és morta, encara que per a alguns independentistes és un estat en descomposició, que no vol actuar segons els principis d’un estat de dret, que ha vist com estats democràtics com Alemanya, el Regne Unit i Suïssa li rebutjaven l’extradició de polítics a l’exili i que actua amb acarnissament contra l’independentisme. I creien que si perseveraven, la independència arribaria, que era a tocar i calia un petit esforç suplementari per aconseguir-la.

La realitat ha estat una altra. La reacció de l’Estat, dilatada en el temps i en el límit de la legalitat, ha estat contundent. Conscient que tenia el suport de la majoria d’espanyols, ha utilitzat la justícia per castigar i escarmentar els independentistes. L’Estat sap que la resposta de la justícia europea trigarà a produir-se i que no hi haurà protestes significatives a Espanya en defensa dels presos polítics. Una gran majoria d’espanyols estan contra l’independentisme i no volen que “uns pocs” trenquin un statu quo que és el que volen per a ells i els seus fills.

Europa i el món passen per un període de convulsió llarg, i per tant és improbable que hi hagi una condemna internacional a Espanya per la manera com actua contra Catalunya. Hi ha problemes més greus: el Brexit, Trump, el populisme, l’extrema dreta, la immigració, l’empitjorament de la llibertat de comerç, el renaixement del feixisme a Rússia... La constitució del Parlament Europeu ho va fer palès fa uns dies. El prestigi d’Espanya com a estat democràtic no sortirà especialment ben parat d’aquesta contesa, però els estats passen per aquestes circumstàncies, i més greus encara. Va ser el cas del Regne Unit i França amb la descolonització, entre el 1945 i el 1970, sense entrar en crisi i més enllà de l’elegància de la conducta política. Això és especialment cert si la majoria de la població és indiferent respecte als fets o en desconeix la naturalesa.

El fet que l’independentisme no estigui unit i que no hagi assolit el 50% dels vots emesos a les eleccions no l’ajuda a presentar la seva reivindicació com a majoritària, i fa més fàcil que l’unionisme sostingui que el que hi ha a Catalunya és un conflicte entre catalans que alguns procuren atiar de manera grollera, perquè davant de certes circumstàncies “tot val per tapar el problema”.

El conflicte a Catalunya ha aconseguit portar un nivell significatiu de desestabilització a Espanya. Els governs de Rajoy i Sánchez han caigut en part per causes relacionades amb aquesta qüestió. La dificultat actual per formar govern i per deixar l’independentisme i Vox als extrems de l’arc parlamentari té el mateix origen. Catalunya no té prou força per ser independent, però sí per desestabilitzar Espanya... sense descompondre-la.

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució ha comportat impactes socials importants, especialment a Catalunya, i ha implicat una ruptura entre part de la població a Catalunya i l’Estat que no és de fàcil solució a curt termini.

El govern central ha practicat una política que ha reprimit la dissidència a Catalunya però no ha avançat en la solució del problema. El govern central no ha considerat el problema català com un problema d’estat, possiblement perquè si ho fes li donaria una rellevància que no vol donar-li.

Una regla d’or per resoldre un problema és reconèixer-lo i tractar-lo en conseqüència. La política escollida ha estat la contrària: no acceptar-lo, tractar l’independentisme amb menysteniment i no proposar cap solució. La prova és que ningú sap quina és la solució que proposa el govern central més enllà de la negació del problema i de la repressió.

L’independentisme intueix que la solució només serà possible si la proposta de negociació és de l’Estat, és a dir, del govern i de l’oposició, de dreta i d’esquerra, del PSOE i del PP. Cs s’ha autosituat en una posició irrellevant per resoldre cap problema espanyol important. Les raons són conegudes i no cal insistir-hi. En tot cas, mentre aquesta proposta no arribi no hi haurà solució, encara que algú pot pensar que aquesta és una guerra de desgast i que qui menys es desgasta és qui més força té.

L’experiència d’ETA, que va ser un problema de nacionalisme i sobretot de terrorisme que no té la qüestió catalana, es va resoldre per la derrota d’ETA i la victòria de l’Estat. Voler aplicar la recepta aquí seria un error més.

Hi ha una certa incoherència en els que diuen que el problema català és un problema d’estat però no hi apliquen les receptes adequades. Cap govern espanyol, per si mateix i sense la col·laboració activa de l’oposició, serà capaç de resoldre el “problema català”.

L’independentisme hauria d’entendre que en un període d’estabilització del conflicte, que serà llarg perquè és tolerable per a Espanya, el més important és preservar les institucions i mantenir els actius que es tenen. El nostre model ara hauria de ser Prat de la Riba. Molt del que tenim ho va començar ell. El Govern ha de governar dintre de l’espai que tingui i que li deixin demostrant dia a dia la seva utilitat. Això no és incompatible amb els que volen anar més lluny i més ràpid; som una societat rica i plural. Tots ens hauríem de preparar per a una llarga travessa.

Més continguts de