Els morts que fan les revolucions

Quan la policia va disparar contra els joves a Cabília (2001), aquests joves cridaven a la cara dels soldats "no ens podeu matar perquè ja estem morts." Totes aquestes revoltes conduïdes pels morts són un desafiament per als que sobreviuen, que tenen una gran responsabilitat: no trair els ideals de llibertat de tantes morts i tirar endavant l'entusiasme revolucionari per a les generacions futures, perquè la història no es repeteixi mai més.

Després de gairebé una manifestació per dia, amb l'èxit de la marxa dels estudiants cap a la seu de la presidència es va trencar per primera vegada, després d'una manifestació de 3 milions de cabilencs a Alger (2001), la por que fins aleshores havia imposat el règim. La idea de formar un front en el qual participessin tots els moviments de protesta va ser acceptada ràpidament. Avui, el moviment estudiantil s'ha escapat de totes les influències anteriors.

Atrapat entre la protesta social i el conflicte libi, que pot anar més enllà de les seves fronteres, el sistema algerià està vivint uns temps difícils, tot i que fa cara de serenitat. Està comprant la pau social, alhora que promet més obertura en el terreny polític i en qüestions relacionades amb els mitjans de comunicació. Però ningú no s'enganya. L'oposició acusa el règim de fugida cap endavant per guanyar temps, i el cap del Consell Nacional de Transició Libi (CNT ) acusa formalment el règim algerià d'ajudar Gaddafi. Aquesta acusació també pot ser una oportunitat per desviar l'atenció i crear una distracció, al·legant tota una conspiració. Però això hem de saber qui és Mustafà Abdel-Jalil.

Abdel-Jalil, per al qual els drets humans són una paraula buida, és el cap del CNT i un antic alt membre del règim libi. Per aquest motiu ja es comencen a reproduir a l'oposició els esquemes del règim arabomusulmà de Gaddafi. ¿La part cosmopolita del CNT va prendre la decisió correcta en demanar a un exministre de Gaddafi que representés la revolució? Potser l'objectiu d'Abdel-Jalil és frenar la revolució. Potser és un aliat estratègic de Gaddafi; ¿per què, si no, tracta de limitar la influència dels comitès que no van participar en el poder? Els comitès no veuen una manera clara d'estructurar les seves opcions: ¿un govern d'unió nacional o una assemblea constitutiva amb una representació dels islamistes que tinguin la intenció d'assumir un paper? També cal tenir en compte els monàrquics, que poden reaparèixer, mentre que els amazics exigeixen l'autonomia de la seva regió i no reconeixeran cap govern que no tingui en compte la seva especificitat.

El conflicte libi, per descomptat, forma part d'un context general de lluita del sistema capitalista mundial per aconseguir el poder. Els objectius que hi ha en joc són el control de les fonts d'energia i els seus vectors. Per als Estats Units tenen un interès vital en el control de Líbia, o almenys per convertir Líbia en un estat satèl·lit.

La instal·lació de l'Africom ha col·locat gairebé tots els estats d'Àfrica sota el comandament nord-americà, amb l'objectiu implícit d'evitar que el continent africà caigués sota la influència de la Xina. La guerra humanitària la podem interpretar com un senyal de concreció geopolítica.

Fins ara els combats a Líbia només s'han produït al voltant de les terminals de petroli. Gaddafi no pot recuperar el control del país, i el CNT no pot arribar a Trípoli. Les multinacionals ja reflexionen sobre una possible partició del país. Gaddafi no estaria en contra d'una divisió, si això l'assegura en el poder. Els EUA també tenen en compte el perill islamista vinculat a Al-Qaida si Gaddafi marxa. Els últims atacs d'Al-Qaida que van provocar més de 20 morts a Cabília van ser qualificats amb rapidesa pels polítics del règim algerià com una conseqüència directa de la crisi de Líbia. De la mateixa manera que si Gaddafi cau, Al-Qaida posarà en perill el nord d'Àfrica i el Sahel.

Aquesta nebulosa és explotada pels uns i els altres; tots amaguen els objectius. Les inversions de Gaddafi en diverses multinacionals també juguen a favor seu. Si cau, hi ha risc de pànic als mercats financers, i aquesta situació li permet continuar la guerra i demanar negociar a França i els EUA.

L'actual revolta a Síria va néixer entre els més pobres de les tribus xiïtes, que creien que s'escaparien de la repressió del règim. La revolta va seguir encoratjada per Youssef Al-Qaradaoui per desfer-se de la secta infidel dels alauites. A més dels serveis especials d'informació, el règim sirià utilitza un fidel cos de guardaespatlles (el Shabbiha) format per uns 10.000 alauites entrenats a l'Iran i disposats a sacrificar-se. El règim no dubtaria a matar: Hafiz al-Assad no va dubtar a aixafar una revolta islamista a Hama (1982) amb un cost de 30.000 morts. L'escenari de Síria s'assembla molt a la situació de Líbia, amb probabilitats d'anar cap a una guerra civil en què el president sirià no tindria gaires opcions. Ell mateix ha volgut dirigir una transició, davant l'amenaça del carrer i de la possibilitat que el canvi hagués de ser a trets.

Avui a Tunísia ja s'està preparant el camí per a l'elecció de l'assemblea constituent. Però els manifestants tornen a reivindicar la dimissió del govern de transició i criden a una nova revolució, mentre que la policia es torna a comportar com la policia d'una dictadura.

Aquestes revolucions no són específicament àrabs, islàmiques, mediterrànies o marxistes, sinó que s'assenten en els valors universals que invoquen un dret a existir i a viure en el respecte de la dignitat humana. Però en tot aquest magma de revoltes sorgeixen dos projectes de la societat. Una de democràtica i liberal i l'altra islàmica i conservadora. Si les diferències han estat silenciades per acabar amb els dictadors, després de les seves caigudes la realitat és cruel. La lluita per imposar una visió o l'altra de la societat i el futur democràtic és probable que sigui dura i lenta. Algèria ha servit com a banc de proves i la lliçó l'hem de tenir sempre present.