El motor de la història
La lluita de classes és un concepte polític social que Karl Marx va batejar com el motor de la història. La segona meitat del segle XX, però, a Europa es va produir un dels més grans creixements de les anomenades classes mitjanes. I vam gaudir d’un llarg període de pau social.
Des que va esclatar la crisi s’ha produït un canvi molt preocupant en la composició de classes socials: un progressiu augment del percentatge de pobres i una concentració de riquesa més alta entre un nombre cada cop més reduït de rics. Les classes mitjanes estan desapareixent. Els rics són menys però són més rics. Els pobres són més i són més pobres.
Alguns indicadors ben curiosos ho demostren. Per exemple, s’han disparat les vendes de marques de luxe i, a l’altre extrem de les rendes, les d’hamburgueses als restaurants de menjar ràpid.
La inestabilitat política és directament proporcional a la preponderància de la classe mitjana. Els partits anomenats populistes (Syriza, Podem...) i els extremistes de dretes (Alba Daurada, Front Nacional...) guanyen votants d’acord amb aquest canvi social que s’està produint.
Algunes dades macroeconòmiques milloren, però l’important no és la mitjana, sinó l’anomenada funció de distribució dels indicadors. És molt senzill: pots tenir un cos humà ben mort amb el cap en un forn i les cames en un congelador i la temperatura corporal ser de 36,5 graus. El PIB total creix, però cada cop hi ha més pobres.
La principal preocupació dels correpins de la UE hauria de ser la distribució interna de la riquesa i composició de classes, i deixar de pensar en dades agregades que, tot i ser positives, només serveixen per amagar una realitat que ens porta a engegar de nou el motor de la història, un motor que portava temps apagat i que, de moment a Grècia, s’ha engegat de nou.
