S’acosta Nadal

El camí cap a Nadal ja ha passat per la primera setmana d’Advent

Cada any, només de començar el desembre, Nadal ja és al fons. Ha començat l’Advent, aquesta Quaresma apaivagada que ens prepara per al misteri de la nit de Nadal. Són quatre diumenges de preparació intensa, plens de paraules esperançades. A mi m’agraden especialment les del profeta Isaïes, aquelles paraules que comminen al cel que vessi rosada i que demanen als núvols que ploguin el Just. Sí, justícia, com a mínim, és el que ens falta en aquest nostre món convuls, ja que no podem esperar coses millors. Però la paraula justícia està tan contaminada com el mateix món. Ara, al fons de la paraula justícia hi ha altres paraules que hi bateguen, com farsa, interessos, escarment. Segons Isaïes, el Nen que esperem que neixi és el Just, i això vol dir que és el Misericordiós. El mateix Isaïes diu que serà, aquest Nen, Príncep de Pau. El desembre em porta totes aquestes coses. El camí cap a Nadal ja ha passat per la primera setmana d’Advent, demà en serà el segon diumenge, i el tercer ens mana que ens alegrem. I finalment, el quart, ja gairebé a les portes de Nadal, és el diumenge que es canta allò de la rosada i de la pluja justa. 

Penso en els nostres presos, que segurament passaran el Nadal a la presó, sense pessebre

Sí, vesseu rosada, oh cels, des de dalt, i que els núvols ploguin el Just! Quina manera més meravellosa de lligar l’esperança més íntima, i també la col·lectiva, amb la naturalesa. I és que Nadal està absolutament lligat a la naturalesa. Fem un pessebre, aquest món petit, rural, ple de molsa i vegetals que s’han convertit en símbols tossuts que vivifiquen la nostra realitat cada dia menys simbòlica. Aviat serà Santa Llúcia i a Barcelona hi haurà la fira que porta el seu nom. Maragall demana a la santa la vista i la claredat, i els símbols ajuden a veure-hi clar. Sagarra, més carnal, va a la fira amb la seva estimada i compra una mica de tot perquè, diu, l’olor boscana donarà un toc especial a casa seva. I és veritat. L’olor del bosc és l’olor de la naturalesa. Un branquilló de galleran, amb les fulles dures, aspres i punxents, té una baia vermella, com una gota de sang viva que en penja i ens recorda que les esgarrinxades acaben sent un símbol de perfecció. Una branca de grèvol, amb les fulles brillants, té tot de coàguls de sang, aglevats. És un símbol més col·lectiu. I l’avet, carregat de tradicions nòrdiques, ens aporta aquell perfum exquisit de la seva fusta i les seves fulles setinades. El galleran és pagès, aspre. És de secà. El grèvol em porta als fondals de muntanya, a la Garrotxa o al Montseny, i l’avet se m’endú als Pirineus o als Alps, o més amunt. I si les avetoses són a vegades una mica sinistres, fosques i paoroses, un avet sol, altiu sobre un torrent pirinenc, és una imatge de persistència admirable. Per això, posar-ne una branca a casa és una afirmació de confiança contra l’Impossible que sembla que ens vol acorralar. 

Carner, el més savi dels nostres poetes, no perd mai la confiança i així escriu: “Veig un camí darrera el dol / i una alba enllà de l’Impossible”. Per a Carner l’Impossible està lligat al dol, al dolor. I en un altre lloc ens diu que l’Impossible només fa cara tendra a un dolor forassenyat. El dolor el tenim. I cada dia és més forassenyat. Ara només ens cal esperar aquesta cara tendra de l’Impossible, aquesta alba que hi neix més enllà. 

Nadal és això. És aquesta alba. I un Nen és el que fa possible aquest Impossible.  

Penso en els nostres presos, que segurament passaran el Nadal a la presó, sense pessebre, sense branca d’avet, sense branquilló de galleran, sense grèvol. Sense aquests símbols que ens mantenen la fe viva enmig de la desolació de la nostra quotidianitat. 

Fa anys, un dia com aquests de començaments de desembre, em trobava a Londres i un diumenge vam anar a l’església de Saint Paul, al Covent Garden. És una església preciosa, d’Inigo Jones, l’arquitecte renaixentista anglès. La porta que dona a la plaça, sota el frontó sostingut per aquelles columnes massisses, sempre està tancada. Però s’hi entra per darrere. Era plena de gent. Era el primer diumenge d’Advent. Els països nòrdics, per l’Advent, fan una corona d’avet amb quatre espelmes. I cada diumenge n’encenen una. La gent cantava els himnes que una pissarra prescrivia. Es veia que aquella gent formaven una comunitat. Quan es va acabar l’ofici, tots es van trobar a la sortida on en una taula hi havia te i cafè i pastissos. Ens van convidar com si fóssim uns d’ells. Vaig notar una cosa especial: Nadal s’acostava. A fora, havia començat a nevar. En aquella corona, cremava encara, tossuda, l’espelma.