Coses d’aquest Nadal

Aquest groc reivindicatiu ha tenyit les eleccions i continua ben present aquests dies de Nadal

Aquesta setmana que avui s’acaba i que, amb la vinent, la gent acostuma a anomenar els nadals, en un calc preocupant del castellà ocupant, ha vist passar Nadal i Sant Esteve i el dia dels Sants Innocents, això pel que fa a les festes religioses, que són l’origen de tot. Però hi ha els preparatius: es fa el pessebre, es fa cagar el tió, hi ha la Missa del Gall, els espanyols fan la seva lotería, aquí anomenada rifa, a la qual els catalans juguen per costum. Aquest any, a més, gràcies a la munificència del senyor Rajoy, gran benefactor de Catalunya, hem tingut eleccions. Unes eleccions convocades per veure si això de la República quedava en no res. Però a M. Rajoy, com consta als papers del cas Gürtel, li ha sortit el tret per la culata i no solament no ha decapitat els republicans, que ara som més que mai, sinó que ell ha perdut bous i esquelles. Per una banda, els seus representants a Catalunya han passat a ser els últims de la llista, amb els mateixos escons que els impresentables de la CUP, aquests que sempre han estat els dimonis dels Pastorets. I, per l’altra, ha hagut d’empassar-se la victòria tan històrica com inútil de Ciudadanos (no sé per què s’entesten a autoanomenar-se Ciutadans, si sempre parlen en espanyol), aquest invent neofalangista creat per anorrear la llengua catalana, entre altres objectius encoratjadors. A Barcelona hi ha hagut la Fira de Santa Llúcia, on venen tot el que es necessita per fer el pessebre i moltes coses més, cada dia més coses. Hi vaig anar a comprar un parell d’ovelles que ens feien falta i una branca de grèvol, que a Catalunya està prohibit tallar-ne. Suposo que el meu grèvol és d’importació. Però és molt bonic. Els arbustos de Sòria són esponerosos i granats i els seus fruits són encara d’un vermell viu. Suposo que la FAES ja deu estar experimentant perquè l’any vinent siguin de color taronja.

Les eleccions les hem guanyades, però els nostres presos continuen presos i els exiliats continuen exiliats

Aquestes eleccions rajonianes, però, han tingut un predomini del color groc emocionant. Amb quatre presos polítics i amb cinc exiliats, no es pot pas dir que hagin estat normals. Aquest groc reivindicatiu ha tenyit les eleccions i continua ben present aquests dies de Nadal. Per exemple, al concert de Sant Esteve, del Palau de la Música, tots els cantants i fins i tot el director, Simon Halsey, un anglès, portaven el llacet groc a sobre. I entre el públic també abundava en forma de llacets i bufandes. Les eleccions les hem guanyades, però els nostres presos continuen presos i els nostres exiliats continuen exiliats. I això sembla que no solament no canviarà, sinó que pot augmentar. Ha estat un Nadal trist, per què negar-ho. Trist per als republicans i trist també, suposo, per als borbònics, que han vist com se’ls han socarrimat les safates de canelons, o el besuc, que és el que es menja a Madrid, capital de la dieta mediterrània.

I ara què, aquesta és la pregunta. Com s’ho faran per constituir un Parlament en aquestes circumstàncies preocupants? Qui investiran president les forces sobiranistes? Tornarà el president Puigdemont? ¿Dimitiran tots els presos i exiliats que són a les llistes per tal de facilitar formar govern i investir un altre president? Qui serà aquest president? Serà de Junts per Catalunya? Què farà Esquerra Republicana, que ja tenia coll avall la seva victòria? Quin Nadal, valga’m Déu!

La Fundació J.V. Foix, una mica com més enllà del temps i les seves misèries, ha editat aquest any, pulcrament, com acostuma a fer-ho, una col·lecció de les felicitacions que el poeta va enviar als seus amics entre el 1948 i el 1976 per Nadal, per Cap d’Any i pel seu natalici, a finals de gener. O sigui que tot quedava dins del cicle nadalenc. La peculiaritat d’aquesta edició és que està composta dels facsímils del full que cada any enviava el poeta. Il·lustrat per un artista diferent cada vegada. Des de Dalí fins a Frederic Amat, passant per Obiols, Tàpies i Miró. Tots aquests fulls estan recollits dins d’una capsa amb un llom amb la tipografia que li agradava a Foix, les majúscules negretes del tipus Bodoni. Així la capsa, posada a la biblioteca, segueix la tònica dels llibrets que cada any ha publicat la Fundació. Tant l’any que va il·lustrar el full Tàpies com l’any que va tocar a Miró, Foix va fer una edició paral·lela, diguem-ho així, il·lustrada per un artista menys agressiu. Suposo que Foix no volia espantar els seus amics més conservadors, aquells als quals enamorava el vell però no exaltava el nou de cap manera.

Més continguts de