Coses de l’estiu (4)
L’estiu, aquest estiu tan convuls, amb una climatologia adversa, amb la desgràcia del terror campant per Catalunya, amb un horitzó incert per quan comenci la tardor, s’acaba. No desitjo cap altre estiu com aquest. De tota manera, malgrat tot, els pobles de la nostra costa, plens a vessar de gent de tota mena, han continuat la seva programació hiperactiva, no sé si per entretenir turistes i autòctons o per afirmar-se com a organitzadors. Aquí, a Sant Feliu de Guíxols, a més de la festa major, hi ha hagut de tot, timbalades sorolloses, fires del dibuix i del patchwork, concerts i desconcerts, exposicions, una subhasta de pintura i trastos, això que també en diuen antiguitats … i ara, quan comencin les escoles, l’endemà de la Diada, les platges es tornaran silencioses, sense criatures xiscladores, i tot tornarà a la calma i la normalitat tranquil·la de la tardor i de l’hivern. De fet, les nostres autoritats donen per acabada la temporada l’últim dia d’agost. I així treuen els socorristes de les platges i les famoses banderes de colors. Com a mínim a la platja del Riuet. A partir del primer de setembre ja et pots ofegar, que cap d’aquests xicots ben plantats de la Creu Roja no vindrà a auxiliar-te. Ni sabràs si banyar-te és o no una imprudència.
El setembre és un mes de transició. Aviat cauran les fulles dels plàtans (quina mania que tenen els moderns de dir-ne plataners!), i el passeig quedarà solitari. Les nostres autoritats municipals ja fan plans per millorar i modernitzar, així ho creuen ells, la punta del passeig on comença el camí de Sant Tem; allà preveuen fer-hi una mena d’amfiteatre amb grades que baixaran fins a la platja. Diuen que serà un escenari magnífic per fer-hi cine a la fresca i cantades d’havaneres. O sigui que encara més coses en l’atapeït estiu ganxó. I aquest amfiteatre suposa destruir la placeta presidida per l’escultura de Rebull, que reposa en un safareig ple de nenúfars i papirus.
L’estàtua, una dona ajaguda, porta el títol de Costa Brava, i marca l’inici del camí que puja al monòlit dedicat a Ferran Agulló, el que va batejar la costa amb el nom de brava. O sigui que l’escultura té molt de sentit on es troba. A part d’això, el racó està ple d’encant i no sé ben bé per què l’han d’eliminar. Però la vida és així, cada generació sembla que gaudeix destrossant el que han fet els de la generació anterior. Jo crec que, quan una cosa està bé, no s’ha de tocar. Corren rumors que aquesta intervenció (ara en diuen així) és la primera fase d’una remodelació general del passeig del Mar. A poc a poc aniran modernitzant tot el passeig, segurament el passeig més bonic de tota la costa catalana. Un passeig traçat amb gran generositat i elegància. Molt bé que prohibeixin aparcar-hi, però que no treguin l’encant que té, que no treguin la barana que el separa de la platja ni els arcs que emmarquen les escales que hi baixen. I que no potinegin els jardins de Juli Garreta, presidits per un monument preciós, d’un Noucentisme una mica tardà. Que arreglin la boca de la riera que dona als banys de Can Rius, que arreglin les clavegueres d’aquella zona, que sempre fan pudor, i que retornin a la seva esplendor original allò que ara és un Palm Beach tancat i barrat i degradat. I que es deixin d’amfiteatres. Sant Feliu pot perdre el seu encant tal com l’ha perdut el mercat municipal, convertit en un cobert per a quatre parades sumptuoses, marbres i acer inoxidable, del més pur estil tanatori. Tant la barana i els arcs i els bancs del passeig com el mercat són obra de Joan Bordàs, que va ser arquitecte municipal de Sant Feliu. Un notable arquitecte que va saber copsar el to que convenia al poble. Qualsevol reforma pot convertir el passeig en un de tants passeigs moderns, anodins i sense personalitat, com hi ha escampats per la Costa Brava…
I, esclar, demà passat és la Diada. I tot d’autobusos sortiran de Sant Feliu portant molts ganxons a manifestar-se a Barcelona. D’altres hi aniran amb els seus cotxes. Tots amb aquestes samarretes que tenen un color horrible, però que, diuen, és molt fotogènic des de l’aire. Ara tot es fa pensant en la foto i en el vídeo. Jo ja tinc la samarreta a punt i me la posaré quan em diguin i prou, perquè és tan lletja que no penso posar-me-la mai més, ni per anar a Sa Conca.
L’altre dia, per cert, hi vaig anar. Feia un dia gloriós, amb un cel impol·lut i un ventet que ajudava a estar-se estirat a la sorra. L’aigua era impecable. Espero que a ningú no se li ocorri mai modernitzar-la.
