L’exposició Thyssen

Vagin a Sant Feliu, un dia, m’ho agrairan

Un any més, Sant Feliu de Guíxols té a l’abast una part de la col·lecció de la baronessa Thyssen, una mena de tast del que ha de ser el futur i desitjat museu de la col·lecció de pintura catalana de Carmen Cervera. Aquestes exposicions estivals són una mena de preparació per a la col·lecció que acollirà el museu, atès que contextualitzen la pintura catalana amb la pintura internacional.

L’exposició d’aquest any, que durarà més en el temps del que és habitual, es va inaugurar a començaments de juny i s’allargarà fins a mitjans d’octubre, potser per donar una oportunitat als que la calor dissuadeixi d’anar a Sant Feliu en plena temporada turística.

Amb el títol de 'Natura en evolució', el tema de la mostra és el paisatge i la seva evolució des d’abans del Romanticisme fins a les recreacions contemporànies que són una picada d’ullet a pintures més antigues. 'De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff', diu el subtítol, però l’exposició conté un Rusiñol inesperat, un pastel que fa pensar en els de Mir, aquells de taca esvaïda i colors intensos, i un Dufy, també inesperat, que fa pensar en Matisse. I no estic traient mèrits ni a Rusiñol ni a Dufy. Com deia Picasso, que era un gran devorador, un pintor ha de tenir pare i mare.

Un magnífic paisatge fluvial, celatges confusos i aigües quietes i arbres esclarissats, de Van Goyen, obre el viatge visual i mental de l’exposició. És una peça magnífica. D’aquestes primeres sales, a part del Van Goyen, m’ha agradat especialment un quadre d’Andrea Locatelli: 'Paisatge amb nimfes i sàtirs'. També 'Platja de Barcelona', de Martí Alsina, i un sorprenent 'Pesca nocturna', atribuït a Eugenio Lucas.

L'exposició és un passeig amb tot de gratificacions. Conceptuals, evidentment, perquè ja sabem que 'la pittura è cosa mentale'

L’exposició d’aquest any té un un cert pes podríem dir-ne colonial. Una vista de Manila, una de Lima, una vista de Guayaquil, una 'Aldea antillana', una vista d’un port tropical, un paisatge tropical i el reclam de l’exposició: 'Orquídia i colibrí prop d’una cascada', de Martin Johnson Heade, un quadre excel·lent, on les calitges del tròpic prenen una presència gairebé tàctil. És una peça que al final de l’exposició és glossada per Georges Ward i pel vilanoví Soler i Miret, tots dos contemporanis nostres, sense que, tot i el seu interès, arribin al clima de l’original homenatjat. Un paisatge de Lluís Rigalt i un petit Martí Alsina, una palmera prodigiosa, tanquen el primer capítol del viatge. Després venen els impressionistes, de fet, un Pissarro, acompanyat d’un inesperat Gussinyer. I els més moderns. Ja he parlat de Dufy. Una preciosa kèntia posada sobre una cadira de jardí, amb un camí que fa una corba rosada que lliga perfectament amb els verds de les fulles de la palmera, uns verds que van del maragda al veronès, que articulen la composició del quadre. M’he passat molta estona contemplant aquesta pintura. Les ombres fresques de l’esquerra, les pinzellades d’òxid de ferro que fan vibrar tota la meitat de baix del quadre. També m’he trobat amb un quadre de Miquel Villà, un pintor que m’agrada molt. Unes cases d’Eivissa. No és pas un dels seus millors quadres. Una altra sorpresa ha estat una pintura de Tarrassó, un paisatge de Mallorca, amb uns acords de colors lilosos amb uns verds estridents, de gran eficàcia. També m’ha sorprès trobar-me amb un quadre de Celso Lagar, un pintor que, per cert, va exposar a Girona, a Athenea, el 1916, i va pintar-hi un paisatge de Sant Daniel i un de Sant Pere de Galligants. Aquí hi ha una vista del port de Marsella, que fa pensar lleument en Torres-García, potser pels paquebots i les banderoles, tot i que, realment, a qui remet és a Marquet.

L’exposició acaba amb un homenatge a Olga Sacharoff. Una petita aquarel·la deliciosa pertany a la col·lecció de la baronessa. Les altres dues peces són un préstec: 'La colla' i 'La llotja'. Totes dues pintades en la postguerra, cap al 1945.

Bé, hi ha moltes més pintures. Els he parlat de les que més m’han interessat o sorprès. No totes són de la mateixa categoria. Però totes tenen una mitjana d’una qualitat notable. Per a mi només hi ha una nota discordant: 'Nena en el riu amb cinc elefants', d’Isabel Villar. No lliga en absolut amb la resta de pintura exposada. Sobretot la figura ajaguda, massa pròpia d’una il·lustració d’un conte infantil. La resta, un passeig amb tot de gratificacions. Conceptuals, evidentment, perquè ja sabem que 'la pittura è cosa mentale', com va dir el geni de Vinci, però també, per als que ens agrada la pintura, ple de lliçons tècniques. De composició, de color, de matisos. Vagin a Sant Feliu, un dia, m’ho agrairan.

Més continguts de