En la mort d’en Quim Garriga

Som mesells. Sabem el que ha de passar i ens sorprenem, com si fóssim d’alguna manera eterns

Quan la mort ens ve a buscar i se'ns emporta no sabem on, potser a la vida eterna o potser a aquella nit, sense termes ni afegidura, que diu Carner, de la qual hem sortit, sempre ens mostrem sorpresos. I més en el cas de la mort d’en Quim, per a mi i suposo que per a molts tan inesperada. Som mesells. Sabem el que ha de passar i ens sorprenem, com si els humans fóssim d’alguna manera eterns. Doncs no. La mort d’en Quim, una mica més jove que jo, m’ha sorprès i m’ha afectat. I la mort, que és sempre el final d’alguna cosa per al que se’n va, evidentment, però també per als que es queden, suscita ràfegues de records i un pes espès de sentiments. En Quim, per als que no ho sàpiguen, era catedràtic d’història de l’art a la Universitat de Girona. Especialista en l’art del Renaixement. Un home savi i bo, calmosament entusiasta.

Amb en Quim ens trobàvem dues vegades a l’any, de manera indefectible. Una, en l’àpat de Nadal, així en diem, perquè té lloc als voltants d’aquella festa. Ja fa més de quaranta anys que el celebrem i ens reunim a l’entorn de la cuina d’en Pep Nadal. Tot i que algun any va ser en Quim qui va cuinar. Jo cada any dibuixo el menú per als convidats. Pensar que l’any vinent en Quim no hi serà em sembla impossible. La mort es fica en les nostres vides i les canvia, les trasbalsa. Maleïda sigui!

L’altra vegada era per la Festa del Niu, al Motel Empordà, una celebració en memòria de Modest Prats, que, de fet, la va instituir. Primer era per celebrar el seu sant, a finals de febrer. En Modest era el gran riu al qual afluïen moltes vides. Amistats, relacions, algunes sorgides al seminari; altres, en llocs diversos. L’any vinent en Quim tampoc no hi serà i ja no podrem, havent sopat, amb la copa de vieille prune a la mà, xafardejar sobre el món de l’art i dels museus, sobre el MNAC o sobre la catedral de Girona, que tant s’estimava.

La mort suscita ràfegues de records i un pes espès de sentiments

Compartíem un amor desaforat per Itàlia. Per la pintura del Quattrocento, pel Renaixement en general, i pel Barroc romà. Recordo una visita a San Clemente, per veure els frescos de Masolino. Recordo una estada a Florència, en ocasió del centenari dels Mèdici, on vam veure una enorme quantitat d’exposicions. Hi ha d’haver una fotografia en què en Quim, en Pep Nadal i jo, increïblement joves i guapos, sembla que fem el carrer en una cantonada de Florència. Maleïda mort! Recordo quan ens va convidar a sopar, a Roma, per celebrar que havia acabat la tesi doctoral. Ell va dir que ens convidaria a sopar i jo li vaig exigir que el sopar havia de ser a Roma. I en Modest va dir que ell triaria el restaurant. En Pep ens hi va portar.

Quan va saber que en Modest, la Dolors i jo planejàvem un viatge per veure les catedrals gòtiques que envolten París, ell s’hi va apuntar de seguida. La visita a Chartres va ser memorable. Ell ens feia córrer per arribar-hi abans que no es pongués el sol. Volia veure la façana de ponent il·luminada per la posta i, ja a dins, la rosassa i el triplet fent de filtre d’aquella llum rosada incomparable. Els recordo, a ell i a en Modest al davant del cotxe, la Dolors i jo al darrere. Jo llegia en veu alta el poema de Péguy, dedicat a Chartres:

'Etoile de la mer, voici la lourde nappe / Et la profonde houle et l’océan des blés / Et la mouvante écume de nos greniers comblés, / Voici votre regard sur cette immense chape…'

Esperant el sotrac visual, corríem pels alexandrins de Péguy, tot amarant-nos d’una cadenciosa harmonia. Vam arribar-hi a temps. Després ho vam celebrar amb un esplèndid 'canard a l’orange'. En Quim era un amant de la bona cuina i m’atreviria a dir que, per a ell, l’interès per la pintura, l’arquitectura, el Renaixement, el Barroc i la meravellosa 'prospettiva' era tan seriós com el que sentia per la cuina. I així com les tècniques de l’art li interessaven com a camí per aprofundir en el sentit de les obres, també li interessava el procés culinari, per trobar tots els sabors d’un plat.

L’últim viatge que vam fer junts va ser a Itàlia: Florència, Arezzo, Sansepolcro i Monterchi. En Modest, ja molt malalt, ens va demanar que l’hi portéssim. Volia dir adéu a Fra Angelico, al convent de San Marco, i a Piero della Francesca. Va ser un viatge trist i memorable. En Modest també volia repetir aquell viatge a les catedrals de França que havíem fet amb en Quim feia anys. Ja no va ser possible. Maleïda mort!

Bé, tot això s’ha acabat. En conservem el record. Però els records se’n van lentament i, quan nosaltres no hi siguem, qui es recordarà d’aquestes coses? Maleïda mort!

Més continguts de