Piero della Francesca

Aquest any 2016, els admiradors i els estudiosos de Piero della Francesca celebrem els sis-cents anys del seu naixement. Bé, sis-cents més o menys, perquè els savis no es posen d’acord en l’any exacte d’aquest naixement. Però tant li fa. Si no es troba un paper que ens ho digui, Piero va néixer entre el 1410 i el 1420. I ara som a la meitat: és a dir, va néixer, més o menys, el 1416. I va morir, això ho sabem segur, el 1492, l’any del descobriment d’Amèrica. Amb Piero mor tot un món. Amb Piero mor aquella primavera de l’esperit humà, esperançada, que té la seva base en la creença en la dignitat humana. L’humanisme pictòric, que neix en l’esforç tardogòtic de Giotto, en l’expressió carnal de Masaccio, que s’espiritualitza en Fra Angelico, arriba a la seva transfiguració en Piero della Francesca. Després, i perdonin, ja ve la decadència, és a dir, Rafael, Miquel Àngel, Tiziano, Caravaggio i tutti quanti. Piero és el final de l’aventura primaveral, iniciàtica, perquè ja no es podia anar més enllà. Piero era la llum. El seu màxim esclat. Després, a poc a poc, vingueren les tenebres, i, esclar, les tenebres no el van reconèixer. Els seus frescos del castell Estense de Ferrara van desaparèixer. Els seus frescos del Vaticà van ser arrencats perquè Rafael pogués pintar al seu lloc els de les estances papals, que encara es conserven. Les taules de Piero van passar a les golfes de les esglésies i les més petites van conservar-se als museus com a simple curiositat històrica. Així també els retrats dels ducs de Montefeltro, conservats als Ufizzi, a Florència, o la Flagel·lació de Crist, guardada al palau dels Montefeltro a Urbino, un palau que és, com la pintura de Piero, un altre miracle d’aquesta primavera de l’esperit humà.

Piero va néixer en un racó de la Toscana, tocant a l’Úmbria, a Borgo del Santo Sepolcro. La seva mare era de Monterchi, un poblet encara més menut a uns quinze quilòmetres. A Sansepolcro, a l’Ajuntament, es conserven dues obres del pintor: la Misericòrdia i La resurrecció de Crist, un fresc que presideix el que en podríem dir la sala de plens. El tema ja es veu que té a veure amb el nom del poble. Una visió esperançada del nom del poble, perquè, si bé un parell de segles més tard s’hauria representat el sepulcre tancat i voltat de ploraneres, Piero ens el presenta obert i amb la figura de Crist refulgent, eixint-ne, iniciant la primavera de la fe. Com va dir sant Pau: si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe. L’inici de la història cristiana és un bon paral·lel per a l’inici de la història de l’esperit humanista.

Entre els soldats adormits al peu del sepulcre, la tradició vol que Piero s’hi pintés a ell mateix. A Monterchi es conserva un fresc meravellós: la Madonna del Parto. Una maredéu dreta, prenyada, mostrant el misteri del seu sant ventre, Jesús. Dos àngels, un a cada banda, exactament simètrics, obren una tenda folrada d’ermini, símbol de la puresa. A dins, la Mare de Déu, una pagesa robusta, s’alça com a paradigma incorruptible de la maternitat. Abans, el fresc es guardava a la capella del cementiri i hi trobava el seu sentit ple. La mort i la vida. Ara li han fet un museu per a ell sol i em sembla que s’enyora. Però la cultura s’ha tornat espectacle de masses.

A pocs quilòmetres hi ha Arezzo, la capital. Una ciutat pagesa i potent, rica. Allà es conserva, segurament perquè és en una raconada, el cicle de frescos més impressionant del món. Cada vegada que hi vaig, i ara, a primers de juny, serà la sisena, acabo plorant a llàgrima viva. És una emoció estètica profunda. La contemplació d’allò que va ser aquell moment de la cultura occidental i la nostàlgia que desvetlla haver-ho perdut per sempre. I sobretot les raons formals: la llum i el color i la composició. La meravella narrativa, les figures de la llegenda de la Santa Creu, que aquest és el motiu del cicle. Però sobretot, per a mi, la presència escultòrica de les figures, concebudes perspectivament, és a dir, en una visió intel·lectual, i l’eternitat d’aquell relat, perpetuat amb un simple polsim de color que impregna la capa de calç i pols de marbre de la preparació del fresc. La senzillesa material que la intel·ligència i l’ofici transfiguren en esplendor espiritual. Tot això, concentrat en el cicle d’Arezzo, fa plorar.

La resta del pelegrinatge pierfrancescà passa per Perusa, Milà, Londres... A la National Gallery s’hi conserva la Nativitat de Crist i el Baptisme de Crist. Algun dia en parlaré, abans no s’acabi aquest any jubilar.