17/06/2016

Vuit dies a la Toscana (1)

3 min

En un dels meus últims papers publicats en aquest diari parlava del sisè centenari del naixement de Piero della Francesca i deia que havia estat mitja dotzena de vegades als llocs del pintor: Sansepolcro, Arezzo i Monterchi, i que em disposava a tornar-hi. Doncs bé, ja està fet. He passat vuit dies a la Toscana i la visita pierfrancescana ha tingut per a mi un caràcter doble de pelegrinatge i de celebració. Aquests tres pobles, Sansepolcro, on va néixer el pintor, Arezzo, on hi ha la seva obra mestra, el cicle de la Vera Creu, i Monterchi, poble natal de la mare de l’artista i lloc on es guarda la meravellosa Madonna del Parto, es troben gairebé en un extrem de la Toscana, a punt de ser a l’Úmbria, cosa que no hauria volgut dir res, perquè l’Úmbria és un país preciós. Però la Toscana és la Toscana.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb un grup d’amics vam llogar un casa a quatre quilòmetres de Vinci, el poble de Leonardo. Tot i que ell no va néixer exactament al poble sinó en un barri, Anchiano, un parell de quilòmetres al nord, seguint la carretereta que va de Vinci a Pistoia. Ara, a Vinci, tot és Leonardo. És un poblet enfilat en un turó i, dalt de tot, hi ha un església anodina i un castell on han instal·lat un museu en honor del geni: un museu sense cap obra del pintor. Amb construccions d’alguna de les seves màquines i facsímils de dibuixos. Dalt d’aquest turonet, a part del castell -la torre està in restauro, tota tapada amb lones, com un fantasma blanc- hi ha el millor restaurant del poble, La Torretta, que és una mena de fonda de poble amb una sala gran i una mica desballestada, des d’on es veu el preciós paisatge dels colli de Vinci: oliveres, xiprers, pinzellades verd fosc sobre el mar de plata de les oliveres. I molt de silenci.

L’especialitat de La Torretta és la costata, és a dir, una costella gegant de vedella, de cinc centímetres de gruix, feta a la brasa, que et serveixen sobre un fogonet de ferro amb brases menudes per mantenir-ne l’escalfor. Te la porten tallada (tagliata), amb l’os sencer, perquè l’escuris. Ni mostasses ni salses: només el gust de la carn mig crua i del greix socarrimat. Suposo que els Medici se’n devien fer tips. I Miquel Àngel i Benvenuto Cellini i Gianbologna i Ammannati, el que va espatllar aquell bloc de marbre convertint-lo en un Neptú sense cap gràcia: “Ammannato, Ammannato, che bel marmo hai rovinato!”, diu que li deien. Suposo que el Beat Angèlic no en devia menjar mai cap, de costata fiorentina, més aviat devia menjar sopes conventuals, minestre o alguna ribollita. La seva pintura és com xeringuilla florida, aèria, transparent, sense massa proteínica.

Vinci és un poble senzill. En una carretera que ve d’Empoli, un nus de comunicacions, per on passa el tren i la FI-PI-LI, l’autopista Firenze-Pisa-Livorno. Abans del poble, una mena de polígon industrial i comercial, amb una fàbrica dels gelats Sommontana i un supermercat de la cadena Penny Market. Després, un tram de carretera vorejada de xiprers i el poble pròpiament dit: un carrer comercial amb una plaça al costat: un parell de bars, dues carnisseries, una fleca, botiguetes de roba, de coses de la casa... Després, el carrer es torna altra vegada carretera. Puja fins al peu del turó del castell i allà es bifurca per voltar-lo. I després comença la carretera de Pistoia, amb els barris d’Anchiano i Faltognano. Forta pujada. La nostra casa era allà, passada la casa natal de Leonardo. Totes les cases, disseminades entre les oliveres, són cases de pagès. Algunes reconvertides en cases de lloguer o cases on viuen tot l’any anglesos cultes (això m’ho imagino). La nostra era una casa gran i humida, decorada fa anys amb un gust una mica excessiu en la mala direcció, que presentava un aspecte un pèl tronat. El jardí, gran, amb herba segada i bardes de llorers retallats, feia baixada cap a la piscina. La vista era meravellosa. Però hi vam ser poc. Això de tenir casa tan a prop de tantes meravelles feia que cada dia, de bon matí, agaféssim els pandes llogats i anéssim un dia aquí i un dia allà. Els pandes servien per anar fins a Empoli per agafar el tren. Sobretot els dies que el cos ens demanava Florència. El tren era la gran solució: ràpid, puntual (em va sorprendre l’eficàcia del servei de rodalies italià), et deixava a la preciosa estació feixista de Santa Maria Novella. Però l’excursió del primer dia va ser en cotxe i, com es poden imaginar, la vam fer per rendir homenatge a Piero della Francesca. És a dir, a Arezzo, Sansepolcro i Monterchi.

stats