L'antifeminisme és masclisme
No fa ni un any de la vaga del 8 de març, i els atacs contra el feminisme tenen sospitosament massa veu, com si en necessitessin. El masclisme és en el sistema. Més veu que això, jo no crec que calgui. Però, tot i així, molts mitjans de comunicació s'afanyen a parlar de les veus crítiques amb el moviment feminista i a posar en el punt de mira un objectiu, des de sempre, molest. I tan molest. Pretendre canviar la norma per fer-la més justa és realment incòmode. Però hi ha tan poca creativitat en l'atac que es tira de manual. Som unes histèriques mal follades que busquem protagonisme per viure de renda. No tinc línies en aquest article per a totes les activitats molt més lúdiques que se m'acudeixen per guanyar protagonisme. Realment, no sabem el que ens fem. Ells sí. Anem en contra dels homes, en general. Per això els homes senten la necessitat de defensar-se. Perquè s'entesten a no acceptar que això no va de pèrdues sinó de guanys. El que passa és que està tan legitimat que el guany es decanti sempre cap al mateix costat, que la ceguera s'imposa en forma d'ira contra les que defensem equilibrar la balança.
Un grup de feministes ha presentat una queixa al Congrés per denunciar els atacs masclistes a internet. La violència es perpetua a les xarxes, com si la realitat virtual no fos prou violenta. Els delictes d'odi tenen un barem segons l'odi. L'odi a les dones només acaba amb dones mortes. No és important. Es pretén silenciar les veus que destorben amb amenaces que no són ni tan sols considerades institucionalment. Però no sé què esperem. Les declaracions polítiques són tan lamentables i carregades de masclisme com els atacs virtuals. Javier Maroto, del PP, deia: "El millor per a un iberoamericà és que la seva filla es casi amb un espanyol". Aquesta frase és colonialista, racista i masclista. Només li falta un intercanvi de vaques i ja pot tornar a la caravel·la. I tot això sense parlar de Vox, que no cal perquè té uns altaveus que no hauríem somiat ni en el pitjor dels nostres malsons. Però per a qui encara en tingui cap dubte, ho aclareixo: sí, les feministes també hem col·laborat generosament en el despertar de l'extrema dreta. Quan hi ha ordre, dormen. Quan callem, dormen. Quan ens deixem fer, dormen. Hi són sempre. Però no sempre els agrada dormir. També hi ha dones d'extrema dreta. Sí, quin greu. Que passi el següent argument.
S'imposa un nou insult: 'feminista radical'. Una reiteració absolutament innecessària. I d'insult, res. El feminisme és radical per si mateix. La pretensió de canvi per arribar a la igualtat ha de ser tan radical com ho és el fre que se'ns imposa. Ser radical és fonamental per crear un nou ordre que ens posi a tots a la mateixa línia de sortida. Però, com sempre, les dones hem de ser educades i no cridar. Les dones podem preguntar però no podem exigir. A les dones no ens queda bé ser vehements i se'ns demana aquella subtilesa submisa que ens tanca la boca per mantenir-nos callades. A les dones no ens toca mai parlar i menys de les nostres coses, que només interessen a les altres dones, que es mantenen en silenci en un cercle on se sent exclusivament la veu greu de la veritat absoluta.
Alguna cosa fem bé quan una part de la població se sent obligada a presentar la masculinitat més rància com un valor per recuperar. Som la societat que som. En segons què, indigna per a l'esperança, amb persones ben despertes que no hi veuen ni escolten. Però encara amb tantes persones vives capaces de qüestionar-se a elles mateixes abans de donar la culpa de tot als altres.
Natza Farré és periodista i escriptora
