14/02/2018

Un descuit el té qualsevol

3 min
Un descuit el té qualsevol

PeriodistaÉs evident que hi ha moltes maneres de dir les coses. A vegades hi ha una voluntat expressa de fer riure o de fer plorar. D’altres, es busca un estat menys emocional, purament racional, si és que això existeix de veritat. Jo, com que soc dona, sempre m’emociono. Per bé o per mal. També hi ha coses que es diuen amb un objectiu molt concret i aconsegueixen justament el contrari. En determinats moments, les paraules se’ns escapen i no diem exactament el que volíem dir. Fins i tot quan escrivim voldríem canviar-ho tot de seguida per dir-ho millor o d’una manera diferent. Que dura que és la vida amb paraules i que suau que és el vent que no se les emporta!

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No sabria exactament on emmarcar, dins de tot això que he dit, l’última tendència per desviar l’atenció sobre una ombra allargadíssima que ocupa tot Espanya. Són les paraules del guru Felipe González, que ha negat que hi hagi “un fenomen de corrupció a Espanya” i ha afirmat que el que s’ha produït és un “descuit generalitzat”. Quan jo era petita i manava Felipe González ens deien que el que s’oblidava eren els dònuts. Ara es veu que s’obliden Jaguars, sobres, viatges, serpentines i confeti. És ben bé que els temps canvien. I que es troben eufemismes molt a mà, sense haver d’estirar la manta per mirar si hi ha alguna altra idea allà sota. Qui diu idea diu descuit. González, també conegut com a “OT AN no... però sí” o “No hem tingut mai un resultat pitjor al País Basc malgrat les coses que vam fer”, és optimista perquè “la justícia a vegades triga però finalment arriba”. ¿És estrambòtic pensar que el millor per curar la desmemòria és anar al neuròleg? Doncs no, però sembla que en aquest cas és inapropiat. Es veu que per als “descuits generalitzats” hem de confiar en els beneficis de la justícia. Tot un descans si ets aprensiva a anar al metge. I tot un martiri, si et guanya la impaciència.

Felipe González, un senyor que fuma puros i que ha defensat el dret dels polítics a utilitzar les portes giratòries perquè “serveix per defensar els interessos de les empreses espanyoles”, reapareix de tant en tant amb unes quantes sentències. En aquest cas les ha deixat anar al programa de l’Ana Rosa, que ara és l’estendard del periodisme i de la defensa de la unitat d’Espanya. O de l’acarnissament amb l’independentisme català, jo no ho sé, que no tinc tele i a més a aquella hora treballo. Felipe González porta 40 anys preocupat per Catalunya. Ell i el seu partit. Per això ell i el seu partit tenen bona relació amb M. Rajoy. La preocupació per Catalunya els uneix. Això i els “descuits generalitzats”. Però també és veritat que un descuit el té qualsevol i a tothom se li pot perdonar. Que sovint tenim una exigència amb els polítics com si d’ells en depenguessin les nostres pensions. Per cert, si no us heu fet un pla privat recordeu que es van descuidar del present i del futur de les persones mentre salvaven bancs i es recordaven d’esborrar 35 vegades els discos durs com si es tractés d’un protocol ben normal. No és generalitzat. O sí. Sempre m’acabo perdent...

Qui sap si haurem d’esperar el desglaç perquè tot comenci a fluir, fins i tot la sang d’alguns cervells privilegiats que guarden secrets d’estat i olors de clavegueres. El que és segur és que el sol no s’oblidarà de desfer la neu i els homes i les dones recordaran anar a treballar, encara que les dones, potser també per aquest “descuit generalitzat”, ho faran cobrant menys, mentre la justícia es pren els seus anys per posar-ho tot a lloc. La percepció que tinguem nosaltres no compta. La realitat que vivim nosaltres no compta. Compta el que compta. D’això que ningú no se n’oblidi.

Rafael Hernando, portaveu del PP i també conegut com “la República va portar un milió de morts” o “alguns s’han recordat del seu pare quan hi ha hagut subvencions per trobar-lo”, respon a la pregunta de si pot afirmar que el seu partit no es va finançar il·legalment a Madrid i a València amb un “Jo soc afiliat per Almeria”. I jo acabo de recordar que he deixat el foc encès. O que em crema alguna cosa per dins. Qui ho sap. Felipe González, potser.

stats